1903-1923. Antoni Bulbena i Tusell. Traducció al català de la Ilíada (fragment)

LA ILÍADA

[1] Cant primer

Canta, deessa, la ira d’Aquiles, fill de Peleu, ira fatal qui ocasionà als Gréchs innobrables dolors, estimbà als inferns les ànimes generoses de multitut de valents e féu-ne pastura dels cans e de les aus (així fou complerta la voluntat de Júpiter), d’ençà que, certes, per primera vegada, una conténda departí lo fill d’Atreu, rey dels guerrers, e lo diví Aquiles.

E quín dels déus encengué entre ells renyina per combatre? Lo fill de Latona e de Júpiter. Apòlon, irritat contra lo rey, feu nàxer en l’estol una horrible malaltia; e los pobles períen, perçò com Atrida havia menyspreat lo seu sacerdot Crises. Aquest éra vingut devers los lleugers vaxells dels Acayans per deslliurar sa filla, aportant bella rehençó, e tenint en les mans lo sceptre d’or, de ón penjaven les cintes del déu qui sageteja de lluny, e axí implora tots los Gréchs, sobretot los dós Atrides, cabdills dels combatents:

“Atrides, e vosaltres Acayans de relluents enèmides, que los déus, habitadors del Olimp, vos déxen derrocar la ciutat de Príam, e tornar venturosament en vostres llars!

Emperò feu-me a mans la filla benvolguda, e accepteu la rehençó si temeu lo fill de Júpiter, Apòlon, qui sageteja de lluny.”

Llavors los altres Gréchs, a grans veus, demanaren que fós respectat lo sacerdot e que hom acceptas la splendorosa rehençó: mas no ho comportà Agamemnon, fill d’Atreu, ans l’espatxà durament, tot endreçant-li aquestes menaçants paraules:

[2]

“Guarda-t, vell, que no t’encontre novament prop dels nostres concavats vaxells, jatsía que are hi romanguesses, ni que-y torns per avant, car llavors lo sceptre ni les cintes de ton déu de res no-t valdríen. E ta filla no-t retré, puix que atènyer-la deu vellesa en mon palau d’Àrgos, lluny de sa patria, treballant la tela, e jahent en lo meu llit. Vés-te-n, donchs, e guarda-t d’irritar-me si vols tornar-te-n salvament e segura.”

Així digué; e lo vell esporuguit obehí, anant-se-n per la platja de la mar de lluny remorejant. En aprés, mentre que-s es recollía a una part, lo venerable sacerdot engegà la seua pregaria a Apòlon que infantà Latona, la de gentil cabellera:

“Vulles ohir-me, oh tu qui portes l’arch d’argent, protector de Crisa e de la divinal Cila, tu qui régnes poderosament sobre Ténedos e que Sminta invoca! Si may he jo engarlandat lo teu magnífich témple, si may he cremat per amor de tu les cuxes grasses dels braus e de les cabres, dóna compliment a aquest meu vot: que los fills de Danaus paguen les meves llàgrimes sots les teves sagetes.”

Tal fou sa pregaria: e Fèbus-Apòlon l’eczaudí. Llà-donchs avallà dels altismes olímpichs, irritat en son cor, portant a les espatlles l’arch e la aljava tapada d’abdós caps. Al moure-s lo déu irat, les sagetes tótes ressonen demunt seu; s’avança tenebrós com la nit. Per fí, detura-s lluny dels vaxells, e llança una sageta: l’arch d’argent donà un sò terrible. De primer, colpí los rocins e los cans corredors; emperò aprés, llançant mortal sageta, fereix en los guerrers; e instantment cremaven en les fogueres un munt de cosses [cossos] morts.

[3]

Les sagetes del déu volaren bé nou jorns demunt l’estol: al fer lo desè, Aquiles cridà tot lo poble a consèll. Júnon [¿], la deessa dels alabastrins bracis, li-n despertà lo pensament; car moguda éra de pietat vehent los Gréchs qui períen. Con tóts fóren cridats e aplegats en consèll, l’ayròpede Aquiles tantost alçant-se, digué:

“Atrida, jo entench que a hores d’are si per ventura podèm lliurar-nos de la mort, nos caldrà tornar enrere e de bell-nou discórrer per les mars, puix que la guerra é la pésta ensémps aclaparen los Gréchs. Per tant, consultam un adeví, un sacerdot o bé un declarador de somnis (car los somnis vénen aximetéix de Júpitre) qui-ns diga còm Fèbus-Apòlon s’és talment irritat, si és d’un vot o d’una hecatombe que ell reclama lo compliment, e si per ventura, pagat d’un sacrifici d’anyells e de cabres escollides, voll llunyar de nosaltres lo flagell.”

Dites aquestes paraules, tornà asseure-s. Llavors Calques, fill de Néstor, lo més excelent dels adevins, en mig del consèll s’alçà. Conexía ell lo present, lo passat e lo sdevenidor, e havia conduhit los vaxells dels Acayans fins a les costes de Ílion, mercès a la sciencia devinadora que Fèbus-Apòlon havía-li otorgada. Ab lo cor plè de benvolença, digué paraules de semblant stil:

“Oh Aquiles, benvolgut de Júpitre, tu mordénes d’esclarir la causa qui ha mogut la ira d’Apòlon, poderós sagetayre. Donchs axí ho faré. Mas promet-me e jura-m que molt volenters me prestaras ajuda de paraula e de féts: car bé preveig que-m caldrà enfellonir l’hom qui governa com a sobirà demunt los Arguenchs e a qui los Acayans obehexen. Un rey és tot témps lo més fort contra [4] un inferior que l’irrita; e ab tót que de prompte haja mitigat la seua ira, encare estoja son ressentiment dins lo seu pit fins que l’aurà satisfet. Digues donchs si salvar-me podras.”

L’ayròpede Aquiles, responent, li digué: “Ab complerta confiança declara-ns tot quan sapies de la voluntat del déu. Per Apòlon, benvolgut a Júpitre, a qui tu invoques per descobrir los secréts del sdevenidor, tant com jo respiraré e que veuré la llum, ningun de tots aquests Gréchs prop dels nostres vaxells d’amples buchs, no posarà sa fexuga mà demunt teu; no ningun, jatsía volguesses parlar d’Agamemnon qui vuy se glorieja d’ésser lo més poderós dels Acayans.”

Llavors lo savi adeví cobrà coratge, e digué: “Ell no-s plany del oblit d’un vot ni d’una hecatomba, ans bé-s dol com Agamemnon ha maltractat lo seu sacerdot, e no li ha lliurada sa filla ni acceptada la rehençó. Per la qual cosa lo poderós sagetayre tramet-nos dolors e-ns ne trametrà encare: e no cessarà d’abocar-nos demunt la pésta fins que hom haurà retuda a son pare amat la filla dels ulls vius sens presents ni rehençó, amenant a Crises una hecatombre sagrada. Per ventura a-les-hores, havent-lo apayvegat, podrèm comptar ab lo seu adjutori.”

Aprés havèr axí parlat, s’assegué. En açò, s’alçà d’en mig d’ells lo sforçat fill d’Atreu, lo poderós Agamemnon, tot indignat: son sperit, embolcallat de negres núvols, era plè de fellonía; los seus ulls ressemblen dues flames espurnejants. Donant a Calques una mala ullada, féu principi a tal parlar:

“Devinador de malastres, ja may no m’has fet assabèr cosa plasent. Tots-témps lo teu cor s’és plagut en in-[5]fortunats pronòstichs; e encare no ha vist hom de tu ningun acte ni ohit paraula qui fós bona. Are metéix, profetitzant en mig dels Gréchs los declares que Apòlon los tramet dolor per çò com he rebutjat la bella rehençó de la jove Criseyda! Certament, jo basquege per havèr-la en mon palau: e encare més la estime, que no Clitemnestra, la qual prenguí per muller jove e lliure, puix no li és inferior en gentilesa, ni en formositat, ni en bon enginy ni en les feynes casolanes. Malgrat açò, jo vull restituir-la de bell-nou, si és aquest lo millor remey: car jo estime més la salut del poble, que no son aperduament. Mas aparellau-me sens triga un altre gallardó, per que, d’entre tots los Gréchs no sia jo sol sens recompensa. Açò no fóra rahonable, e vosaltres tots veheu que la que-m pertanyía passa en altres mans.”

.

.