Elpènor.01 – Hélène Cixoux: Elpénor Queudal [Elpènor No-res]

Faig referència a un petit llibre força remarcable, que he rellegit amb una emoció molt particular, Façons tragiques de tuer une femme, de Nicole Loraux. Hi tracta de les morts de les dones, però no pot fer-ho sense tractar de les morts dels homes, les unes i les altres. […]
 
[…] Per altra banda, com diu Nicole Loraux, als homes, la ciutat els dona un bell enterrament i un immens elogi en forma d’oració fúnebre, i per tant fama o glòria, que és la paraula kleos, la glòria dels homes que porten tots els homes, la glòria que és kl- o gl-, que té tanta brillantor que Derrida en va fer un monument amb Glas, perquè tot Glas és una ressonància, un ressò infinit d’aquest kl-/gl- de kleos: la glòria, és un so de glotis, de milions de glotis que fan ressonar el kl- de l’home, mort de forma gloriosa, en una mena de reverberació global. Si la glòria dels homes és, doncs, aquesta mena de discurs immens, la glòria de les dones, com diu Nicole Loraux amb un humor una mica afligit, és no tenir-ne, fer el menor soroll possible, el mínim de gl- i de kl – i d’accl- possible: les dones han de morir dignament als seus llits. Sempre acaba sent en un llit, fins i tot, com indica Nicole Loraux recorrent tots els textos de les tragèdies gregues, quan la mort de la dona és una mort tràgica, com la de Fedra, la de Clitemnestra, la de Jocasta. De vegades són culpables, de vegades no ho són; cada cop passa d’una manera molt interessant: primer, darrere de la cortina, i després, sigui quina sigui la forma de mort escollida, acaben anant a parar al llit; és el llit que les espera, i el llit matrimonial. Està molt ben analitzat per Nicole Loraux com el destí de la dona està encadenat, lligat a una escena de maternitat i conjugalitat, de la qual no pot escapar, siguin quines siguin les circumstàncies, i a la qual es anirà a parar sempre; és un destí molt petit, al dormitori, encara que tinguem la impressió, llegint avui i havent-nos allunyat d’aquella època, que és altrament. Però tot això encaixa, i és fabulós, no només en l’àmbit terrenal o polític, el de la polis, sinó també en l’àmbit del cos.

Torno al pobre Elpènor, que va acabar morint com una dona; això no ho diu de manera explícita Homer, però ho viuen així els grecs: va morir caient del seu llit; es va trencar les vèrtebres, que és un horror perquè per morir gloriosament havia de vessar la seva sang; un home ha de vessar la seva sang per morir gloriosament al camp de batalla. Passo a parlar breument de la situació actual: ahir estava treballant amb un jove kurd, i la seva manera de parlar de l’actualitat, de les massacres, dels morts, era absolutament grega. No hi ha interrupció entre aquestes cultures. Tampoc per a nosaltres no n’hi ha, excepte que per a nosaltres la tradició cristiana interromp i desvia el rumb grec, però si ens fixem en l’Orient, on el rastre antic es manté molt fort, encara que sigui agafat al seu torn i desplaçat per l’islam, és sorprenent veure com persisteixen els vells patrons. I així per a la gent d’aquestes cultures la mort d’Elpènor és lamentable. Es deia que era un home sense qualitats, i acaba per tenir una mort que correspon a la seva vida, tan lamentable, incompleta, immadura com la seva vida, llevat que no va tenir temps; tot està establert, hi ha un destí. Però al mateix temps segueix sent un company d’Ulisses, és en certa manera salvat per Ulisses, un cop mort.

.

Hélène Cixous
Lettres de fuite
Séminaire 2001-2004
(Edició de Marta Segarra)

Hélène Cixous, 2011
 © Claude Truong-Ngoc / Wikimedia Commons)

que dalle / que dal
locution adverbiale
(origine inconnue)
Familier: Rien du tout

LAROUSSE

[…] Peut-être était-il un Elpénor? —Une vie aussi étrangement mince. — El-pé-nor ? — Ça ne te dit rien ? dis-je — Que Dal, dit mon frère. Ça me dit queudal.
Elpénor Queudal pensais-je, nous n’aurions pu mieux trouver pour le personnage, au nom sonore en vain. […]

.

.

[…] Potser era un Elpènor? — Una vida també estranyament minsa. — El-pè-nor? — Això no et diu res? dic jo – No res, Que Dal, va dir el meu germà. Això no em diu re de re (queudal).

Elpènor Queudal,  Elpènor No-res, vaig pensar, no ho podríem haver trobat millor per al personatge, de nom sonor en va.

Una impressió de pura mortalitat, mort llarga vida curta dic, l’accessori d’un altre, un dels companys d’Ulisses, el ningú de Ningú una part del Tot, una sivella del cinturó del més gran dels herois, aquell-que-no-va-tenir-temps, el figurant absolut de la tragèdia dels mortals — Elpènor, el mortal júnior. Mira l’Elpènor dic tota la seva història se li haurà escapat sempre, té una mare?, va tenir un pare? no és res no se’n sap res, no té infància, ni fets siguin rellevants o irrellevants, no li ha passat mai res, un tal Elpènor, destacat com el més jove de tots nosaltres, el menys entenimentat, un encara-no-i-potser-mai, i és ell, aquest ningú, aquest algú incert, aquest re de re a qui arriba de cop tota la mort, tothom acaba de ser alliberat, els vint-i-dos companys d’Ulisses que tot just acaben de deixar d’haver estat porcs i els vint-i-dos no-porcs, s’albira la nova vida i aleshores, un que no és ningú sorgeix com a heroi del zero, il·lustració fulgurant de la fragilitat de tots nosaltres.

Com arriba la mort? On? De quina manera? Us ho diré diu Homer dic jo. Heus aquí un cert home incert que, embriac de vi, se’n va anar a dormir a la terrassa del temple de Circe. Quan els quaranta-quatre homes es lleven el tumult de veus i el cant dels ocells el desperta. S’alça d’un bot diu Homer i perd tota memòria, diu […], ell que s’aixeca de sobte fugint-li tota memòria:  

Es desperta i és aleshores que ja no sap qui és on és.

Mira l’Elpènor dic jo dorm just a la vora del terrat de la veïna, i durant el son és algú en el seu somni, un home famós, […]

[…] És al despertar-se que el Perill assetja: el sol del somni ja s’ha post, aleshores perdre tota memòria, perdre per tots costats, perdre el record de la costa la noció de la terra i del mar, perdre la noció del pas que assegura la immortalitat, aixecar-se de sobte enlloc d’anar a baixar com sempre cal fent tota la volta de la gran escala de cargol, ja que de la vida a la mort i a la inversa cal  agafar l’escala de cargol, aquest bocí de temps en espiral que permet als somniadors viatjar d’un costat a l’altre gradualment a fi de mantenir curosament separats i sencers els dos reialmes universals que no poden més que anar un després de l’altre, qui vol habitar en les dues vides ha d’evitar sigui com sigui el risc de confusió, d’un bot un es trenca les vèrtebres del somni, enlloc de tornar a terra per etapes, Elpènor No-res va de dret endavant per caure del terrat fins als morts. Això fa un soroll fort i sord de cos d’esquirol que cau de la capçada d’un pi. Sec, mort, net. Ente el somni i el mort l’espai prim d’una passa. Una mort sense mort sense temps sense motiu, una mort sense mescla, és d’aquest esdeveniment pur que naixerà el personatge d’Elpènor, l’home desconegut. […]

.

Hélène Cixous
Manhattan. Lettres de la préhistoire

Hélène Cixous
Lettres de fuite
Séminaire 2001-2004
(Édition de Marta Segarra)
Éditions Gallimard, 2020
ISBN: 9782072859069

.

.

.

.

Hélène Cixous
Manhattan
Lettres de la préhistoire
Éditions Galilée, 2002
ISBN: 9782718605906