«Grecs en la meua tinta», d’Alfons Verdeguer, a l’Editorial Torre, de València

.

.

DE  BELLO TROIANO

.

.

.

.

En aquell mateix instant, Zeus despertà al cim de Lida, al costat d’Hera, la de l’auri seient. I en alçar-se i veure els teucres perseguits pels aqueus, que ajudava Posidó… tornà els ulls plens de còlera vers Hera i li va dir en to amenaçador: —¡Deessa mentidera!  ¡Heus ací l’efecte dels teus artificiosos enganys…!

Hera respongué amb veu plena de dolçor: —Et jure pel Cel i per la terra i per l’aigua de la llacuna Estígia…

Sentint-la parlar d’aquesta manera, somri­gué el pare dels hòmens i dels déus i va dir, desarrufant les celles: —Si tu, Hera, quan seus al meu costat a l’assemblea dels immortals, estiguesses sempre d’acord amb mi… Posidó, molt prompte es plegaria als meus desitjós.

Ilíada,   XV

.

.

Posidó: (dirigint-se a Apol·lo) —Cal que sigues, ¡oh neci!, molt irreflexiu i atordit per a auxiliar els troians.

Ilíada,   XXI

.

.

.

.

.

.

.

La ciutat està bastida sobre un tossal, des­tacat de la gran plana que el volta, i des del qual es pot veure la mar i fins les illes pròxi­mes. Per la plana van dos rius peresosos.

Si fem cas a Schliemann, la ciutat té quatre portes i una més molt fortificada; en la part oriental, tres torres: una d’elles defèn una por­ta i l’altra protegeix una cisterna. A la banda interior dels murs hi ha magatzems, i llurs sos­tres constitueixen una camí de ronda. La ciu­tat s’eleva, fins al castell, en àmplies terrasses. Els carrers principals estan pavimentats. S’hi troben moltes cases luxoses.

El comerç ha fet rica la ciutat. Per ella passa la via d’inumerables rècules de muls, menades pels mercaders que van cap al Nord i que volen evitar el camí marítim de l’Hel·lespont, per por al contrari corrent i a la terrible empenta de les ventades.

Els ciutadans són prou civilitzats. No poden ser apel·lats barbres. Sols alguns costums orientals hi han  entrat,  de  no   gaire importància, com el de tenir harem el Rei.

El Rei, Príam, fora d’aquesta debilitat (nin­gú no pot arribar a la perfecció) és prou recte i mana paternalment els seus súbdits. Té un ramat de fills, ben diferents entre si; n’hi ha de bons i de roïns, de valents i de covards, de bells i de lletjos. Però cap d’ells no presumeix massa de la seua condició de príncep.

Un d’ells ha estat el causant de la guerra. Paris és el més formós i el més covard. […]

A Paris, que estava fent vida bucòlica a lda, Afrodita li complica l’existència; li ha promès a l’orelleta que li aconseguirà la dona més apetible, si la tria a ella, com la més formosa, res­pecte a Hera i a Atenea.

Paris es deixa convéncer, però és molt dub­tós que hi haja raó per a acusar-lo de venalitat. Atenea, que sempre l’havem vista vestida, no sabem si agradaria nua, com la va veure Paris. Hera devia ser una femellota, si no, no capti­varia Zeus tan sovint. Però Afrodita està tan ben feta que no cap comparar-la amb cap altra.

Les deesses preterides, encegades per la vanitat no ho cregueren així, i Paris guanyà les més decidides enemigues. La rancúnia feme­nina en les immortals arriba al màxim, clar és; Paris, i Troia  que  el protegia, no havien de tenir salvació.

Però el príncep ex-pastor no hi pensa. Aju­dat per Afrodita, enamora i rapta Helena i se l’enduu a Troia.  ¡Oh, quin plaer animal el de posseir-la!

Els altres prínceps —Hèctor més que nin­gú— remugaren davant d’aquesta nova vel·leïtat del germà, pensant en el conflicte que, lògica­ment, se’ls anava a venir damunt. Però com si res, perquè Príam excusà la conducta de son fill, en veure la dona tan estupenda que havia portat.

*    *    *

Menelaos, quan torna a Esparta, desitjós de reunir-se amb Helena que havia maridat tan recentment, quedà astorat davant de la llar buida. I quan li diuen el que ha passat, els di­monis se l’emporten.

Si, pensant amb sang freda, hagués acudit per les bones a Príam, demanant la devolució de l’esposa, estic segur que, predominant a la ciutat el seny, li l’haurien tornada, i fins i tot potser li haurien permès desfogar l’amor propi cara a cara amb Paris.

Però Menelaos —i fins ara no el critique — fa una altra cosa: conta el succeït a son germà, Agamèmnon, rei de Micenes, i el decideix per­què l’ajude a venjar-se. Convoquen de totes bandes de Grècia gents desitjoses d’aventures i de riqueses i coaccionen als que  creuen  que de moment s’està millor en casa, com Odisseu, que perquè no se l’enduguen es fa el foll, però no li val.

L’estol es reuneix a Aulis, on Agamèmnon, per obtenir que bufàs el vent, i refiant-se del consell de Calcant, està a punt de sacrificar sa filla Ifigenia, i si no és perquè Artemísia la fa desaparèixer, li talla el coll.

Els que han anat a Aulis —reis, prínceps, nobles, plebs— tots són gentola. Dels princi­pals, Agamèmnon és envejós; Aquil·les, poca-solta i ple de vanitat; Nèstor, malintencionat; Ulisses, un sac de mentides, d’hipocresies i d’astúcia, tan ingènua que cal ésser un babau per a deixar-se enganyar per ell; entre els dos Aias, l’oileu i el telemoníada, i Diomedes, no es pot distingir el més bèstia. I si és Menelaos, per a qualificar-lo penseu que quan, aconse­guida la victòria troba Helena, si bé s’enutja un poquet, basten quatre carícies d’ella —la que a Troia, després de Paris havia tingut altres companys de llit— perquè ho oblidàs tot i tornàs a ésser tendre espòs.

[…]

*    *    *

Els aqueus, quan partiren d’Aulis, pensa­ven acabar amb els troians de manera fulmi­nant. Però malgrat l’ajut dels déus i d’altres grecs que han cridat, es passen deu anys sense poder entrar en ílion.

Per a aconseguir-ho cal que Helena traesca els troians; Ulisses i Diomedes han de furtar el Pal·làdium, l’estàtua la possesió de la qual anava unida a la sort de la ciutat; i els grecs han de recórrer a la trampa del cavall de fusta, que no té èxit si les serps no maten Laocoont.

Per aquests mitjans vils, els aqueus vencen Troia. I ara sí que la baixesa de llurs ànimes queda ben al descobert: assassinen, cremen, furten, violen… El fillet d’Hèctor el rebenten d’un bac des de dalt del mur; la vídua és feta esclava. Príam és mort. Hècuba, la regina, és condemnada també a servitud. Les princeses passen a ser les concubines de llurs conqueri­dors. Políxena serà sacrificada als déus…

*  *  *

Però les coses no queden així. Per damunt dels miserables habitants de l’Olimp, hi ha una Ment que disposa un càstig als dolents: Aquil-les, en l’infern, diu: «Preferiria ser jornaler al servei d’un indigent, a regnar sobre tots els morts». Un Aias es suïcida; l’altre s’ofega en la mar. Menelaos i Ulisses han de passar molts anys de patiments, abans de tornar a la llar. Agamèmnon és emmetzinat per la seua esposa…

I la Intel·ligència omniscent i omnipotent ha decretat també que Troia no muira del tot; que siga la llavor de la gran, de l’eterna Roma.

.

Alfons Verdeguer

(València, 1923 – València, 1971)

.

.

.

L’obreta que portem aquí, tot i que primer, el 1957, la va publicar a Barcelona Editex, a la col·lecciò “Els autors de l’ocell de paper“, en la seva versió completa aparegué el 1958 a la col·lecció L’espiga, de l’Editorial Torre, de València. ¿Què suposà l’Editorial Torre, a la València dels anys 40 i 50 del segle XX, sota el franquisme?

.

.

.

Torre fou el primer muntatge editorial de postguerra realment ambiciós. Es caracteritzava no sols per un contingut de qualitat sinó també d’una acurada presentació formal dels llibres que es publicaren i per una tasca editorial que cercava unes connexions amb la resta de la literatura catalana contemporània. Va ser la plataforma de la nova generació d’escriptors valencians. Dels més de setanta llibres, que en total publica Torre, cinquanta-un estan agrupats en la col·lecció «L’espiga», i d’aquests, vint-i-un són escriptors que treien el seu primer llibre. Vegem els autors i títols d’aquesta important col·lecció, on trobem gran nombre de gèneres (narrativa, poesia, teatre, assaig, estudis de geografia i història, etc.):

1. Raïmet de pastor de Josep Sanç Moia (prosa)
2. Ales o mans de Joan Fustar (poesia)
3. Rondalles valencianes, vol. I, d’Enric Valor (prosa)
4. Ala encesa de Jaume Bru (poesia)
5. Camins d’argent, vol. I, d’Emili Beüt (estudi)
6. L’alba als ulls de Rafael Villar (poesia)
7. Rondalles valencianes, vol. II, d’Enric Valor
8. A temps de cor de Vicent Casp (poesia)
9. L’Estel a l’aigua de Joan Garcia Rigal (prosa)
10. Altra veu de Maria Beneyto (poesia)
11. Camins d’argent, vol. II, d’Emili Beüt
12. L’home pot ésser àngel de Joan Valls (poesia)
13. El nostre Sant Francesc Ferrer de J. Ernest Martínez Ferrando (estudi)
14. Ciutat a cau d’orella de Vicent Andrés Estellés (poesia)
15. València visigòtica de M. Sanchis Guarner (estudi)
16. El salze a la sendera de Miquel Adlert (prosa)
17. Esparses de Xavier Casp (poesia)
18. Els clàssics, la terra i jo d’Alfons Verdeguer
19. Els idiomes ibèrics de Francesc Navarro Navarro (estudi)
20. El crit de la lluerna de Salvador Verdeguer (poesia)
21. Els pells-roges de J. Sanç Moia
22. Paràboles i prou de Josep Iborra (prosa)
23. Presoner de l’ombra de Joan Valls (poesia)
24. Anys i noms de la pintura contemporània de Pere València (estudi)
25. Camins d’argent, vol. III, d’Emili Beüt
26. Ratlles a l’aire de Maria Beneyto (poesia)
27. Camins d’argent, vol. IV, d’Emili Beüt
28. El territori i la comunitat d’aigües, primera part, de Soleriestruch
29. La nit de Vicent Andrés Estellés (poesia)
30. El territori i la comunitat d’aigües, segona part, de Soleriestruch
31. Camins d’argent, vol. V, d’Emili Beüt
32. Home de Xavier Casp (poesia)
33. El Puig de Santa Maria de J. Ernest Martínez Ferrando (estudi)
34. Grecs en la meua tinta d’ A. Verdeguer
35. Entre la set i els llavis de Rafael Villar (poesia)
36. L’home de l’aigua de Francesc de P. Burguera (teatre)
37. Rondalles valencianes, vol. III, d’Enric Valor
38. Sang a la Ribera. Sant Bernat, Maria i Gràcia d’Andreu Monzó Nogués
39. L’íntim miratge de Joan Valls (poesia)
40. Vençut per la ironia de Rafael Villar (teatre)
41. Els minuts i la distància de Francesc Codonyer
42. Lluernes tan sols d’Alfons Cucó (poesia)
43. Cançoneret valencià de Nadal de M. Sanchis Guarner (estudi)
44. De la ingènua veritat de Soleriestruch
45. Viatge a Ausiàs March d’Alfons Verdeguer
46. I Sant Francesc digué de J. Sanç Moia (teatre)
47. Pels solcs de la història de F. Mateu i Llopis (estudi)
48. Quan les aranyes filen de Bernat Garcia Aparici
49. La València de Jaume II. Breu aplec de notícies de J.E. Martínez Ferrando (estudi)
50. Poemes de la fi d’E. Rodriguez Bernabeu (poesia)
51. L’amant de tota la vida de V. Andrés Estellés (poesia)

A part de la col·lecció publicaren llibres tan significatius com la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner o la traducció de La cançó de l’amor del corneta Cristòfol Rilke de Rainer Maria Rilke […]
.
.
Josep Ballester
Temps de quarantena

.

.

.

Alfons Verdeguer

Grecs en la meua tinta

Col·lecció L’Espiga, 34

Editorial Torre. València, 1958

.

.

Alfons Verdeguer. De bello troiano

M.M. Serra Pastor. Catalinoi

Ramon Moix. Sentinella

Col·lecció Els autors de l’ocell de paper, XIV

Editex. Barcelona, 1957

.

.

.