Joaquim Torres-García. «…els grecs, podem dir que pensaven amb imatges, i que lo més abstracte, en ells se tornava figura, color, cosa tangible…»

«».

.

.

.

.

.

.

 

.

VII

.

 

Ha passat l’hora forta del Sol; és temps, ja, de que emprenguem el camí. — ¿No creieu que enmig d’aqueixes oliveres, de copa platejada, estaria bé un altar o un petit temple? — ¿Suposeu que estaria bé, per son aspecte plàstic o bé pel significat…? — Per les dues coses, ja que les considero inseparables. — Com? — Ja sabeu que els grecs, podem dir que pensaven amb imatges, i que lo més abstracte, en ells se tornava figura, color, cosa tangible, de manera que la imatge d’un déu, un petit monument o un altar, en un lloc així, era quelcom que responia a l’esperit d’aquell lloc. I jo suposo que si ara, modernament, els homes no haguéssin invertit les coses, tornaríem a una mitología , i aquí, a ben seur, no mancaria un altar o un temple, és a dir, quelcom que fos obra de l’esperit. — ¿Creieu, doncs, que en tota la mitologia hi ha quelcom de veritat? — No tan sols quelcom de veritat, sinó veritat absoluta, doncs no hi ha res més verdader que la poesia. — Admetiríeu, doncs, els déus de la mitología hel·lènica. — ¿I qui, que se senti poeta, no els ha d’admetre? Ells, avui, reponen tant a tot lo que en nosaltres és entusiasme per les coses belles de la vida, com en temps d’Homer. Són creacions de l’esperit, que per ser verdaderes, viuran eternament en els homes. Com en aquells benaurats temps, avui, Afrodita somriu amb la mateixa gràcia. Zeus, com allavores, domina des de dalt  l’Olimp. Poseidó regna en el blavós mar. Les Muses inspiren als homes, i Demèter prodiga encara sos dons abundosos. Canvieu, si voleu, aqueixos noms, ja que tant se val, lo que no podreu canviar és la figura, que és la veritat continguda. — No puc menys de convenir, amb vós, de que això és cert, però me sembla que confoneu la veritat i la poesia, quelcom que sembla que ha de venir de la raó , amb lo que és producte de l’emoció, del sentiment o de la fantasia. — Us parlo d’una cosa viva, i aneu malament si voleu destriar les parts de què es composa. ¿A on acaba la veritat, a on comença la poesia, a on lo moral…? Tot això són paraules vanes Ja us he dit, abans, que aqueixes coses són inseparables. — Mes a Grècia, aqueixa mitologia era una religió. — O Art. Digueu, més bé, que ells havien arribat a un viure tan equilibrat que permetia la fusió de totes aqueixes coses.

.

Joaquim Torres-García
Diàlegs

.

.

Retrat de Joaquim Torres García (1874-1949) per Ramon Casas (MNAC)

 

.

.

.

.

.

.

.

.

.

 

.

.

.

.

.

.

Joaquim Torres-García
Detall de temple del quadre La Filosofia presentada per Pal·les al Parnàs. 1911.
Institut d’Estudis Catalans

.

.

Joaquim Torres-García
Detall del templet del quadre La Filosofia presentada per Pal·les al Parnàs. 1911.
Museu Reina Sofía de Madrid.

.

.

.

.

Joaquim Torres-García
Diàlegs

Tipografia Mulleras
Terrassa, 1915

.

.

.

.

Fascinació per Grècia
L’art a Catalunya als segles XIX i XX

Museu d’Art de Girona. 2008
ISBN 9788439379706

.

.

.

 

 

 

 

Les paraules alades, de Narcís Comadira

.

.

..

i,  fent sentir la veu,  li digué paraules alades

HOMER.

.

.

.

De Grècies n’hi ha moltes. Cada època i cada país tenen la seva perquè tothom fa servir la civilització grega, les seves arts i el seu pensament tal com els entén i tal com li convé per a les seves necessitats. Catalunya, això que en termes vagues en diem la cultura catalana, és a dir la cultura que es fa i gravita a l’entorn de la llengua catalana, també ha passat, en la seva modernitat, des de la Renaixença fins a les escorrialles del neonoucentisme i encara més endavant, aquesta sembla que irrenunciable febre grega. Des d’Aribau fins a Riba, Grècia ressona en la literatura catalana, amb més o menys intensitat. Des de Damià Campeny a Enric Casanovas, la deixa del geni grec batega carnalment a cor del marbre, des de Francesc Cerdà a Joaquim Torres García, els motius grecs prenen formes diferents. Grècia sempre és viva. A vegades s’amaga, però sempre torna.

Oh tu, Grècia, Grècia, oh Grècia!,
el gran turment de la humanal espècie,

vaig escriure jo mateix en un poema en la meva llunyana joventut, en una època en què precisament, més que no pas Grècia, estava de moda la lluita contra la guerra del Vietnam, amb totes les inflorescències més o menys hippies. […]

[…]

.

Narcís Comadira.
La deixa del geni grec. L’ideal clàssic a la Catalunya dels segles XIX i XX. Unes notes
Dins: Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra

.

.

.

Narcís Comadira

Les paraules alades

Papers sobre el sentit de la lletra

Biblioteca Universal Empúries, 246

Editorial Empúries. Barcelona, octubre de 2011

ISBN: 9788497877299

.

.

TAULA

.

Nota prèvia

A MANERA DE PRÒLEG
L’Any litúrgic com a obra d’art total

1

Aprendre de lletra
Llengua i creació artística
Traduir per llegir
Traduir i ser traduit

2

Il foco che ci affina. Comentari sobre el cant XXVI del «Purgatori» de Dante
Per què Verdaguer?
Les correccions del desig a Verdaguer
Els «Misteris», de Charles Péguy
La deixa del geni grec
Et in arcadia ego. «Els fruits saborosos» de Josep Carner
«Els raïms immortals»
Un poema y una poética
Dos poemes de Carner i un de Hölderlin

A MANERA D’EPÍLEG

Qui té por de la literatura?

.

.

.

.

.