Inici > Ecos de la Ilíada > Pentesilea. De Joan Tzetzes a Heinrich von Kleist. «Küsse» rima amb «Bisse»

Pentesilea. De Joan Tzetzes a Heinrich von Kleist. «Küsse» rima amb «Bisse»

.

.

PENTHESILEA:                                                            .

So war es ein Versehen. Küsse, Bisse,
Das reimt sich, und wer recht von Herzen liebt,
Kann schon das eine für das andre greifen.

.

PENTESILEA:                                                                    .

…………………………………..Doncs així
va ser un error. Besades, mossegades,
són mots que rimen, i tot el qui estimi
de cor els pot confondre

Heinrich von Kleist

.

.

.

.

Stephano Sanfilippo, en el seu blog La flor de Porfira, ens continua obsequiant amb versions al català de l’obra de poetes bizantins inèdits en la nostra llengua.

Aquil·les i Pentesilea, de Thorvaldsen

Recentment ens ha ofert la traducció de la posthomèrica de Joan Tzetzes, pel que fa a l’episodi de Pentesilea.

El text íntegre, en quatre parts, el podeu consultar a La flor de Porfira:

Joan Tzetzes: Posthomèrica, 1-35

Joan Tzetzes: Posthomèrica, 37-79

Joan Tzetzes: Posthomèrica, 80 – 135

Joan Tzetzes: Posthomèrica, 136-208

.

La part final, amb el relat dels darrers moments de Pentesilea, fatalment malferida per Aquil·les, que també occeix Tersites, per enriure-se’n, és especialment colpidora:

.

.

Però, quan acabà la batalla d’aquella guerra cruenta,
tornaren enrere per veure Pentesilea.
S’agitava convulsa, encara, al mig d’aquell extermini,
brillava per sa bellesa, mentre espirava l’últim alè,
la mamella amagada: era indòmita encara la verge.
I plorava l’Eàcida, tot demanant als companys
que en cavessin la tomba, per enterrar-hi la dona,
mes el túmul fou per a Tersites, no pas per a ella.
Doncs, vet aquí que, tal com esqueia, Aquil·les plorava
joventut, gallardia i més encara bellesa d’aquella
noia, però Tersites la va insultar des de lluny.
Aquil·les doncs, d’un cop a la testa, li va treure la vida.
Llavors el fill de Tideu, enfurismat per allò de Tersites,
llançà a l’Escamandre l’amazona Pentesilea:
i allà, entre les ones de l’Escamandre, l’abandonà l’alè de la vida.

.

Joan Tzetzes
Traducció d’Stephano Sanfilippo

.

.

.

En la història d’Aquil·les i Pentesilea, de Pentesilea i Aquil·les, ens trobem amb un entrellaçament entre violència i enamorament, on eros i thànatos van de bracet, on les besades rimen amb les mossegades.

Aquil·les occeix Pentesilea i, quan ho acaba de fer, quan la veu, se n’enamora irresistiblement (i Tersites, que se’n riu, ho paga també amb la vida)

Aquesta potent història portà Heinrich von Kleist a, donant-li un gir, dur el relat molt més enllà, amb unes ressonàncies nietzscheanes avant la lettre. Pentesilea s’enamora d’Aquil·les…

.

..

ODISSEU:

…………………………….Aquil·les i jo
ens trobem davant l’heroïna escita
al capdavant del seu estol de verges
en plena festa guerrera. Li oneja
el plomall sobre el casc, fa tremolar
els arreus i porpra i, sota d’ella,
calciga el terra el seu cavall. Abstreta,
mira per uns instants la nostra tropa
amb buida expressió, com si estiguéssim
tallats en pedra davant seu; et juro
que el palmell de la meva mà és molt més
expressiu que el seu rostre: fins que els ulls
es claven en Aquil·les, i de sobte
un foc li baixa fins al coll, tenyint-li
tota la cara, com si al seu voltat
el món sencer esclatés en flamarades.
[…]

S’adreça amb una expressió atònita,
com una noia de setze anys que torna
dels jocs olímpics, de sobte, a una amiga
que té al costat i crida: «Un home així,
oh Protoe, no va trobar-lo mai
la meva mare Otrere!». La companya
calla confusa, i Aquil·les i jo
ens mirem somrients. I ella, amb l’esguard
embriagat, contempla novament
l’esplèndida figura del d’Egina
que se li acosta per ferali saber,
tímid, que encara em deu una resposta.
I enrojolada d’ira o de vergonya,
roja altre cop la mateixa cuirassa
fins al cinyell, confusa, altiva, esquerpa,
se’m gira i diu: «Jo sóc Pentesilea,
la sobirana de les amazones,
i la meva resposta la rebràs d’aquest buirac».

.

.

Aquil·les i Pentesilea lluiten.  Aquil·les, enamorat de Pentesilea, finalment decideix reptar-la a una lluita a fi de perdre-la, a fi de que Pentesilea el faci presoner… L’extremament violent desenllaç ens és relatat de forma retrospectiva per Meroe, esgarrifada del que ha vist:

.

..

LA SUMMA SACERDOTESSA:

Parla, oh, cruel! Què ha passat?

MEROE:

…………………………………………….Ja sabeu
que ella ha anat a trobar el jove estimat,
ella, de qui mai més podrem dir el nom…
Enmig del caos dels seus sentits joves,
amb el desig ardent de posseir-lo,
fornida amb tots els horrors de les armes.
Voltada d’elefants i udols de gossos,
s’hi acostava, duent l’arc a la mà:
la guerra que entre els ciutadans s’escampa,
quan amb el rostre horrible, xop de sang,
avança amb els seus passos terrorífics
brandant la torxa damunt ciutats pròsperes,
no és tan bàrbara ni abominable.
Aquil·les, com l’exèrcit ho assegura,
només la va reptar perquè en la lluita,
jove insensat, es volia rendir
a ella lliurement, ja que ell també,
oh déus omnipotents, se l’estimava,
entendrit per la seva joventut,
i la volia seguir fins al temple
de Diana. Així, doncs, s’apropa a ella
ple de dolços pressentiments i deixa
els amics rere seu, p’rò quan la veu
que avança retrunyint amb tants horrors
contra ell que, confiat, va armat només
amb una llança per simple aparença,
vacil·la, gira el cap esvelt, escolta,
corre enrere amb espant, vacil·la i corre
com un cabirol jove que al fondal
sent de lluny el rugit del lleó bròfec.
Crida «Odisseu!», amb la veu sufocada,
Mira amb temor al seu voltant i crida:
«Diomedes!», i vol retrocedir
de nou cap als amics, però li barren
el pas, i alça la mà. S’ajup, s’amaga
l’infeliç sota un pi amb el fosc brancatge
penjant feixugament. La reina avança
mentrestant amb els seus gossos de presa
dominant amb l’esguard d’un caçador
bosc i muntanya, i quan ell, apartant
les branques, vol deixar-se anar amb els seus peus,
ella crida «Ah, el banyam delata el cèrvol!»,
i alhora tesa l’arc amb l’energia
d’una folla, fins que els extrems es besen,
l’aixeca, apunta, dispara, i la fletxa
travessa el coll d’Aqui·les, que es desploma:
sona entre el poble un ronc crit de triomf,
però ell, el més míser dels mortals,
encara és viu: el dard li sobresurt
un bon tros per la nuca; panteixant
s’alça i cau altre cop i es torna a alçar;
vol fugir, però ella crida: Tigris,
a ell! A ell, Leene! A ell, Esfinx!
Melampus, Dirque, Hircaó! I es llança…
es llança amb tota la gossada, oh Àrtemis,
damunt d’ell i agafant-lo pel plomall,
com una gossa entre gossos, el tomben
aferrant-se un al pit, l’altre al clatell,
i fan tremolar el terra amb la caiguda!
Rebolcant-se en la porpra de la sang,
Ell li toca la tendra galta i diu:
«Què fas, Pentesilea, esposa meva?
És aquesta la Festa de les Roses
que em vas prometre?». Fins una lleona
famèlica que anés buscant la presa
rugint ferotge en deserts camps nevats,
se l’hauria escoltat. Ella, però,
tot arrencant-li del cos l’armadura,
clava les dents, les clava al seu pit blanc,
rivalitzant ella i gossos: l’Esfinx
i l’Oxus mossegant el costat dret
i ella l’esquerre. Quan hi he arribat,
li rajava la sang de mans i boca.

Pausa. Totes elles callen, plenes d’horror.

Heinrich von Kleist (1777 - 1811)

[…]

.

Heinrich von Kleist
Traducció de Feliu Formosa

.

.

.

.

.

.

.

Gravats d’Oskar Kokoschka per a la Pentesilea de Kleist

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Amb motiu de la fi de Pentesilea, Kleist ens assenyala novament l’entrellaçament entre vida i mort, amb unes paraules que ressonen molt més enllà de l’obra: 

..

LA SUMMA SACERDOTESSA:

Ah, déus, que frágil és l’ésser humà!
Aquesta que aquí jeu, rompuda, alçava
encara fa ben poc la seva veu
remorejant al cimal de la vida!

PROTOE:

Ha caigut perquè amb massa gallardia
i força va florir. L’alzina morta
aguanta ferma el temporal, però
aquest fa caure amb estrèpit la sana
perquè pot aferrar-se-li a la copa.

Heinrich von Kleist
Traducció de Feliu Formosa

.

.

Com indica Marisa Siguán en l’excel·lent introducció a la versió catalana de Feliu Formosa: «Viure implica passió i mort: una constatació molt romàntica i molt moderna. Kleist ho va demostrar amb la seva pròpia vida i ho va plasmar en una obra que avui manté tot el seu poder de seducció i d’impressió, de trasbalsament de les emocions i de consciència tràgica respecte a l’individu presoner d’estructures socials de pensament.  A totes les obres de Kleist hi són presents elements còmics. Només hi ha una excepció: Pentesilea

.

.

.

Heinrich von Kleist

Pentesilea

Traducció de Feliu Formosa

Institut del Teatre. Diputació de Barcelona

Barcelona, 2000

ISBN: 9788477947028

.

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: