Pàgina d'inici > Estudis de l'Odissea > Jacob i Ulisses, el Gènesi i l’Odissea, la pell de cabrit i la pell del xai

Jacob i Ulisses, el Gènesi i l’Odissea, la pell de cabrit i la pell del xai

.

.

I s’esdevingué que Isaac envellí, i sos ulls s’afebliren que no hi veia. Crida ell, doncs, Esaú son fill major i li diu:

—Fill meu.

—Vetme aquí, li respòn.

Diu: —Ja veus que só vell i no sé jo el dia del meu morir. Si ara, doncs, preníes tu els teus estres de caçar, el teu buirac i el teu arc, i sortíes a la foresta i em caçaves una peça; que em faràs un requisit, com me sab bo, i me el portaràs i menjaré i així, abans no em mori, et beneïrà l’ànima mia.

Rebeca escoltava, de mentre que Isaac parlava amb son fill Esaú, i just sortia Esaú al defora, a caçar una peça per son pare, crida Rebeca son fill Jacob i li diu: —Mira, he oït ton pare parlar amb ton germà Esaú i com li deia: Porta’m caça i fes-me un requisit, que menjaré i aixís, a la faç de Jahvè, abans no em mori, et beneïré. Ara, doncs, fill meu, escolta ço que et dic i ço que et man: Vas al bestiar i m’agafes d’allí dos bells cabridets; que en faré un requisit, com bo li sab, per ton pare, i a ton pare ho portaràs, i en menjarà i aixís ell, abans no es mori, et beneïrà. 

I respòn Jacob a sa mare Rebeca: —Sí, però mon germà Esaú és home pilós i jo home llis i si el pare em palpa, no sia jo als seus ulls com qui escarneix  i no adugui jo sobre meu maledicció i no benedicció.

I sa mare, per tota resposta li fa: —Damunt mí aquesta maledicció teva, fill meu! Creu ço que et dic: Ves i porta.

Anà, doncs, a cercar-ho i ho portà a sa mare. I ja en fa sa mare el requisit, com bo li sabía a son pare. I pren Rebeca les vestidures d’Esaú son fill major, les bones, que ella les tenía a casa, i les posa a son fill petit Jacob; després, amb les pells dels cabridets, li embolca les mans i les llisors del coll i dóna a son fill Jacob, a la mà, el requisit i el pa que havía fet. I entra ell a son pare i li diu: —Mon pare.

—Vetme aquí, fa ell. I qui ets tu, fill meu?

Respòn Jacob a son pare: Só Esaú, el teu primogènit. He fet ço que em manares. Lleva’t, doncs, i sèu, que menjaràs de la meva caça, per tal com em beneeixi la teva ànima.

I fa Isaac a son fill: —Com tantost n’has trobada, fill meu?

Diu: —Oh, és que Jahvè, ton Deu, me la feta venir al davant.

Llavors Isaac diu a Jacob: —Si t’atançaves, que et palparía, fill meu, a veure si ets o no el meu fill Esaú.

Jacob s’atançà a Isaac son pare. I ell tot palpant-lo, deia:  

La veu, la veu és de Jacob;
Mes les mans, les mans són d’Esaú.

I poc ell el conegué, car eren les seves mans, com les mans de son germà Esaú, piloses.

I aixís és com el beneí:

Diu: —Tu ets mon fill Esaú?

Respòn ell: —Jo.

Diu: —Porta, doncs, que menjaré de la caça de mon fill i et beneïrà l’ànima mia. I l’hi porta i menjà. I li posà vi i begué. Acabat, li diu Isaac a son pare: —Atança’t, fill meu, i besa’m. Ell s’atançà i el besà. I amb la olor com sentí de ses vestidures aixís el beneía, dient:

El Gènesi - Clascar

Cert, la olor de mon fill!
Com la olor de la foresta
que Jahvè ha beneït.
Deu te dó de la rosada del cel
i de la grassor de la terra:
forment i most en abundor.
Pobles te serveixin
i nacions se t’ajupin.
Sies  senyor de tos germans,
corbin-se a tu els fills de ta mare.
Qui et maleïrà, maleït sia!
Qui et beneïrà, beneït serà.

.

Gènesi, 27

Versió de Frederic Clascar

.

.

.

Genesis Crumb - 1

Robert Crumb
The Book of Genesis Illustrated

Genesis Crumb - 2

Robert Crumb
The Book of Genesis Illustrated

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

 

.

.

.

.

.

.

»Així van parlar mentre s’allunyaven. I el meu cor va riure que el meu nom i la meva astúcia perfecta els haguessin enganyat. El ciclop gemegava recargolant-se de dolor i, palpant amb les mans, retirà el pedrot de l’entrada. Es va asseure a la porta estenent les dues mans per si enxampava algú que volgués anar cap a l’eixida entre les ovelles. Car s’esperava en el seu interior que jo seria tan estúpid. Però jo, mentrestant, meditava com ens ho fa­ríem per poder-nos escapar de la mort, tant els meus companys com jo mateix. Vaig rumiar tota mena d’en­ganys i d’astúcies, perquè ens hi anava la vida i el perill era gran i imminent. I aquesta fou la decisió que en el cor em va semblar la millor. Hi havia uns marrans ben peixats, plens de llana, magnífics i grossos, que tenien els flocs de color violeta. Els vaig lligar en silenci amb vímets fàcils de trenar, aquells en què dormia el ciclop monstruós que no coneixia les lleis divines, agafant els animals de tres en tres. El del mig portava un home a sota i els altres dos anaven a cada costat per salvar els meus companys. Tres marrans, doncs, portaven un home. Aleshores jo, que ja m’havia fixat en un moltó del ramat, de molt el més gros de tots, el vaig agafar per l’esquena i em vaig cargolar sota el seu ventre tofut. Així, doncs, amb les mans fermament arrapat a la llana divina, m’hi aguantava amb ànim pacient. Així, sospirant, esperàvem l’Aurora divina.

»Quan va aparèixer l’Aurora de dits rosats, la filla del matí, el monstre va fer sortir a pasturar els mascles del ramat. Les femelles belaven pel corral sense munyir, perquè tenien les mamelles plenes. El seu amo, afligit per dolors fortíssims, palpava el llom de tots els moltons que estaven drets. L’innocent no es va pensar pas que els companys estaven lligats sota el pit de les ovelles llanudes. L’últim mascle del ramat que es va dirigir cap a la porta va ser el marrà carregat de llana i de mi, que pensava coses no pas lleugeres. El corpulent Polifem, tot palpant-lo, li va lir: “Moltó estimat, ¿per què surts el darrer del ramat? Abans mai no anaves al darrere de les ovelles; al contrari, eres el primer que pasturaves les tendres flors de l’herba fent passes llargues, el primer a arribar a l’aigua corrent dels rierols, el primer que desitjaves tornar a l’esta­ble a la tarda. Ara, en canvi, ets el darrer. Sens dubte enyores l’ull del teu amo, que ha desullat un home malèfic amb els seus companys miserables, després d’haver-me fet perdre el seny amb vi. Sí, Ningú, que jo t’asseguro que no s’ha pas escapat de la perdició. Ai, si tinguessis sentits com jo i poguessis dir-me on s’amaga per evitar la meva fúria, aviat el cervell se li escamparia pertot arreu de la cova, quan l’esclafés a terra, i el meu cor s’alleujaria dels mals que m’ha causat aquest no-res de Ningú”.

.

Odissea, IX

Traducció de Joan Alberich

.

Fenosa - Polifem

Apel·les Fenosa
Polifem

ulisses i polifem 5

Il·lustració de Joan Vila, D’Ivori, a
“Ulisses y Polifem en la Rondallística catalana”

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Hay otra gran escena de la Biblia, la bendición de Jacob por su padre Isaac, que se aclara ante la idea de que la sustitución sacrificial tiene por objeto engañar la violencia, y aclara a su vez nuevos aspectos de esta idea.

Isaac es viejo. Ante la idea de que su muerte está próxima, quiere bendecir a su hijo mayor Esaú; antes le pide que vaya a cazar y que le traiga un «plato sabroso». Jacob, el menor, que lo ha oído todo, previene a su madre Raquel. Esta aparta dos cabritos del rebaño familiar y prepara con ellos un sabroso manjar que Jacob se apresura a ofrecer a su padre, haciéndose pasar por Esaú.

Isaac es ciego, pero Jacob sigue sintiendo el temor de ser identificado por la piel de sus manos y de su cuello, que es lisa y no velluda como la de su hermano mayor. Raquel tiene la afortunada idea de recubrir esta piel con el pellejo de los cabritos. El anciano palpa las manos y el cuello de Jacob pero no reconoce a su hijo menor, y le da su bendición.

Los cabritos sirven de dos maneras diferentes para engañar al padre, es decir, para alejar del hijo la violencia que le amenaza. Para ser ben­decido y no maldecido, el hijo debe hacerse preceder ante el padre por el animal que acaba de inmolar y que él le ofrece en alimento. Y el hijo se disimula, literalmente, detrás del pellejo del animal sacrificado. El animal siempre aparece interpuesto entre el padre y el hijo. Impide los contactos directos que podrían precipitar la violencia.

Dos tipos de sustitución entrechocan en esta ocasión: la de un herma­no por el otro y la del hombre por el animal. El texto no admite explí­citamente que la primera sirve en cierto modo de pantalla a la segunda.

René Girard - La violencia y lo sagrado

Al desviarse de manera duradera hacia la víctima sacrificial, la violen­cia pierde de vista el objeto apuntado inicialmente por ella. La sustitución sacrificial supone una cierta ignorancia. Mientras permanece en vigor, el sacrificio no puede hacer patente el desplazamiento sobre el que está ba­sado. No debe olvidar completamente ni el objeto original ni el desliza­miento que permite pasar de este objeto a la víctima realmente inmolada, sin lo cual ya no se produciría la sustitución y el sacrificio perdería su eficacia. La escena que acabamos de leer responde perfectamente a esta doble exigencia. El texto no relaciona directamente la extraña superche­ría que define la sustitución sacrificial, pero tampoco la pasa por alto; la mezcla con otra sustitución, nos la deja entrever pero de manera indirecta y huidiza. O sea, que quizás posee el mismo un carácter sacrificial. Pre­tende revelar un fenómeno de sustitución pero existe otro que se oculta a medias detrás del primero. Da pie para creer que en este texto aparece el mito fundador de un sistema sacrificial.

El personaje de Jacob va frecuentemente asociado a la manipulación astuta de la violencia sacrificial. En el universo griego, Ulises desempeña en ocasiones un papel bastante parecido. Conviene comparar la bendición de Jacob en el Génesis con la historia del cíclope en la Odisea, especialmente la maravillosa artimaña que permite al héroe escapar finalmente del mons­truo.

Ulises y sus compañeros están encerrados en el antro del Cíclope. Cada día, éste devora a uno de ellos. Los supervivientes acaban por ponerse de acuerdo para cegar conjuntamente a su verdugo con una estaca infla­mada. Loco de rabia y de dolor, el Cíclope obstruye la entrada de la gruta para apoderarse de sus agresores cuando intenten escapar. Sólo deja salir a su rebaño, que debe ir a pastar fuera. De la misma manera que Isaac, ciego, busca a tientas el cuello y las manos de su hijo pero sólo encuentra el pellejo de los cabritos, el Cíclope palpa al pasar los lomos de sus ani­males para asegurarse de que son los únicos que salen. Más astuto que él, a Ulises se le ha ocurrido la idea de ocultarse debajo de una oveja; agarrán­dose a la lana de su vientre, se deja llevar por ella hasta la vida y la libertad.

La comparación de ambas escenas, la del Génesis y la de la Odisea, hace más verosímil la interpretación sacrificial de ambas. En cada ocasión, llegado el momento crucial, el animal es interpuesto entre la violencia y el ser humano al que busca. Los dos textos se explican recíprocamente; el Cíclope de la Odisea subraya la amenaza que pesa sobre el héroe y que queda oscura en el Génesis; la inmolación de los cabritos, en el Génesis, y la ofrenda del sabroso guiso desprenden un carácter sacrificial que corre el peligro de pasar desapercibido en la oveja de la Odisea.

.

René Girard

La violencia y lo sagrado

Traducción de Joaquín Jordá

.

.

.

.

El Gènesi - ClascarEl Gènesi

Versió segons els textos originals i amb

anotació de Mn. Frederic Clascar

Institut de la Llengua Catalana

Barcelona, 1915

.

.

.

Genesis - CrumbThe Book of Genesis

Illustrated by R. Crumb

Jonathan Cape

London, 2009

ISBN: 97802240778092

.

.

.

Alberich OdisseaHomer

L’Odissea

Introducció, traducció i notes de
Joan Alberich i Mariné

Edicions La Magrana. Barcelona, 1998

ISBN: 9788482641157

.

.

.

ulisses i polifemMercè Ventosa.

Ulisses i Polifem en la Rondallística catalana.

Publicacions de la Secció de Folk-lore del

«Centre Excursionista de Catalunya»

Tipografia «L’Avenç». Barcelona 1910

.

.

.

René Girard - La violencia y lo sagradoRené Girard

La violencia y lo sagrado

Traducción de Joaquín Jordá

Colección Argumentos, 70

Ed. Anagrama. Barcelona, 2012

ISBN: 9788433900708

.

.

.

 

  1. 30/06/2013 a les 9:30 AM

    Certament hi ha tot un humus folclòric immens en aquesta comparació. Sòcrates mateix, al Critó, parla d’una possibilitat: fugir de la presó cobert de pells d’animals… igual que ho va fer Ulisses!

    No sabia de l’existència del llibre de Mercè Ventosa, m’interessa molt. Joan Amades també recull un paral·lel amb el ciclop.

  2. 30/06/2013 a les 4:38 PM

    Gràcies pel comentari, com sempre enriquidor. Mercè Ventosa va publicar el seu estudi al Butlleti del CEC, en dues parts, que es pot consultar aquí: http://archive.org/stream/butlletdelcentre20cent#page/n83/mode/2up (és a les pàgines 75 i 105). Posteriorment es va publicar en un fascicle separat, amb l’afegit d’il·lustracions de Joan Vila, d’Ivori, que és en el que ens hem basat.

    En el blog s’hi fa referència a:

    http://detroiaaitaca.wordpress.com/2010/11/10/ulisses-i-polifem-a-les-rondalles-catalanes/

    http://detroiaaitaca.wordpress.com/2010/11/14/ulisses-i-polifem-a-les-rondalles-catalanes-2/

    http://detroiaaitaca.wordpress.com/2010/11/20/ulisses-i-polifem-a-la-rondallistica-catalana-3/

  3. 01/07/2013 a les 10:02 AM

    Moltíssimes gràcies per les indicacions. Ara mateix hi dono un cop d’ull.

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 278 other followers

%d bloggers like this: