Inici > Ecos de l'Odissea > Dos “Ulisses” de Mikhalis Pierís

Dos “Ulisses” de Mikhalis Pierís

.

.

.

Ulisses encadenat

 

. . ……«ως έκδικα πάσχω…»
Èsquil, Prometeu Encadenat

……………….«pur degli errori miei son io la colpa!»
Monteverdi/Bussello, Il Ritorno d’ Ulisse in Patria.

«to have heard the sirens and yet have fled»
…………………………………………………A. D. Hope

.
Quina pena! Que per un zel absurd
els cossos del plaer esdevinguin estels
en el cel del record fugisser
—la monstruosa capacitat de l’home
de triturar allò que vol al seu cervell.

Quina pena! Tastar només una gota
per la por del meu cervell obtús
sempre previsor i malfiat
bons càlculs bon final
entrar al riu i sortir-ne
sec. La meva antiga saviesa
ho tenia tot previst, tot preparat
fins i tot castrar la ment dels companys.

Ara em miren sense sentit
amb ulls anodins com d’animal
sense escoltar el que jo escolto
sense fer cas de les meves ordres
sense que els espantin els meus crits salvatges
fotent-se del meu bram.

La misèria d’avui és incapaç
de canviar el meu parer passat.
Lligat de bocaterrosa al desig
obligat a debatre’m entre les cordes
a fer veure que sento la cançó
entre les imatges de la nau que avança
sense cap desviació extraordinària
de l’objectiu fixat.

Culpa amb marge de seguretat
la música em fascinarà un instant,
amb un batec artificial
vernís de coneixement
estúpid, fugaç, d’una falsa audàcia.

Lligat al pal com un bou
romandré sempre assedegat
encadenat a la meva antiga idea
que m’imposà un objectiu erroni:
retornar a una Ítaca sepulcral.
 
Melbourne, març de 1992

.

Mikhalis Pierís

Traducció de Joaquím Gestí Bautista
.

.

Οδυσσέας Δεσμώτης

.
ως έκδικα πάσχω…
ΑΙΣΧΥΛΟΣ: «Προμηθέας Δεσμώτης»
pur degli errori miei son io la colpa!
MONTEVERDI/BUSENELLO:
«Il Ritorno d’ Ulisse in Patria»
to have heard the sirens and yet have fled
A. D. HOPE

.

Τι κρίμα! από ανόητη φροντίδα
τα σώματα της ηδονής να γίνουν άστρα
στον ουρανό της φευγαλέας μνήμης
το τερατώδες γνώρισμα του κόσμου
μες στο μυαλό που αλέθει αυτό που θέλει.

Τι κρίμα! να γευτώ μια στάλα μόνο
απ’ του στενού μου του μυαλού το φόβο
προνοητικός και πάντα κουμπωμένος
καλοί λογαριασμοί καλό το τέλος
να μπω μες στο ποτάμι και να βγω
στεγνός. Η πρωτινή μου γνώση
έχοντας σωστά προβλέψει για όλα:
ως και το μυαλό ευνουχίσει των συντρόφων.

Τώρα κοιτούν με δίχως σκέψη
μάτια αβαθή το γνώρισμα του ζώου
χωρίς ν’  ακούν αυτό που ακούω
τις εντολές μου αψηφούν
τις άγριες φωνές δεν τις φοβούνται
στο κλάμα μου χασκογελούν.
Η τωρινή ταπείνωση τη γνώμη
την αλλοτινή αδυνατεί ν’ αλλάξει.

Δεμένος μπρούμυτα στον πόθο
μες στο σχοινί να σπαρταρώ σφιγμένος
ν’ ακούω δήθεν το τραγούδι
στου καραβιού που φεύγει τις εικόνες
δίχως υπέροχη εκτροπή
απ’ τον καθορισμένο στόχο.

Ασφαλισμένου τρόπου ενοχή
στη μουσική να μαγευτώ για λίγο
με καρδιοχτύπι τεχνητό
πασάλειμμα της γνώσης
ανόητος περαστικός μιας νόθας τόλμης.

Βόδι δεμένο στο κατάρτι
θα μείνω πάντα διψασμένος
δεσμώτης στην παλιά μου γνώμη
που μου ’χει τάξει για σκοπό την πλάνη
του γυρισμού στη νέκρα της Ιθάκης.
.
 .

.

.

.

.

Com Ulisses

(o altrament: la poesia i les dones que estimem)

.

La meva feina des de fa mil
—potser fins i tot dos mil— anys
mirar les dones als ulls
veure com els cau poc a poc la roba
contemplar-les nues mig nues
resplendir perfumades. Després
per un instant viure en elles
que totes siguin la meva dona
que em mirin als ulls com la neu…

Aquest vespre et cuinaré el que t’agrada
et posaré una bonica camisa de dormir
després t’enterraré plorant que siguis
el meu mort. Perquè odiant-te t’he estimat
com el temps que fuig. A l’alba
de nou te n’aniràs ho sé.

No m’arrossegaré fins a la porta per plorar-te.

Estires amb una sirga la barca fosca
amb l’esperança a la broma d’una altra riba.
La majoria no et coneixen. Com la pluja
assotes els seus vidres mulles les seves cases
i ets capaç d’esdevenir vapor
com la boira. Obres pètals i conjures
amoroses, voltes amb les nimfes dels rius
i de les platges, i et fregues les dents
amb un còdol esmolat, vas i véns
però fa dies que no ets el meu home.
Em cal temps per conèixer-te. I la teva veu
és estranya el teu alè el d’un altre.

Però la meva feina, dius, és un pelegrinatge
amb aromes i colors sedosos
mars llunyanes i rius
amb moviments lleugers. La poesia
ha nascut al llarg dels meus viatges.
Encara goteja la sang de les dones
estimades que em van travessar el pit
el cor i després em van llençar
al precipici i em vaig salvar. Però elles
es van perdre. Per esdevenir aquest poema.

Nicòsia, març de 1993

.

Mikhalis Pierís

Traducció de Joaquím Gestí Bautista
.

.

.

ΟΔΥΣΣΕΙΑΚΟ
(ἤ ἀλλιῶς: τό ποίημα κι οἱ γυναῖκες που ἀγαποῦμε)

Δουλειά μου ἐδῶ καί χίλια
(μπορεῖ καί δυό χιλιάδες) χρόνια
νά κοιτάζω μές στά μάτια τίς γυναῖκες
τά ροῦχα τους σιγά σιγά νά πέφτουν
νά τίς κοιτῶ γυμνές μισόγυμνες. Ὕστερα
νά τίς κατοικῶ γιά λίγο
νά εἶναι ὄλες ἠ γυναὶκα μου
νά μέ κοιτοῦν στά μάτια σάν τό χιόνι.

Ἀπόψε θά σοῦ μαγειρέψω αὐτό πού σοῦ ἀρέσει
θα σοῦ φορέσω ὡραῖο νυχτικό τοῦ ὕπνου
ὕστερα θά σέ θάψω κλαίοντας πού θά ’σαι
ὁ νεκρός. Γιατί μισώντας σε σ’αγάπησα
σάν τόν καιρόν πού φεύγει. Ξαράματα
θ’ἀναχωρήσεις πάλι τό γνωρίζω.

Δέν θά συρθῶ στήν πόρτα νά σέ κλάψω.

Τραβᾶς μ’ἕνα σχοινί τό σκοτεινό καράβι
ἐλπίζοντας στήν καταχνιά μιᾶς ἄλλης ὄχθης.
Οἱ πιό πολλοί δεν σέ γνωρίζουν. Βροχή
δέρνεις τά τζάμια τους νερό το σπιτικό τους
κι ἔχεις τή δύναμη να γίνεσαι ἀχνος
σάν τήν ὁμίχλη. Ἄνοίγεις πέταλα κι ἐρωτικές
πλεκτάνες, γυρίζεις μέ τίς λυγερές
καί τίς γιαλοῦσες τρίβεις τό δόντι σου
σέ κοφτερό χαλίκι, ἔρχεσαι καί ξανάρχεσαι
μά δέν εἶσαι ὁ ἄντρας μου γιά μέρες. Περνᾶ
καιρός νά σέ γνωρίσω. Καί ἡ φωνή σου
ἀλλιώτικη τό χνότο σου σαν ξένο.

Μα εἶναι ἡ δουλειά μου λές προσκύνημα
μέ μυρωδιές καί χρώματα μεταξωτά
θάλασσες μακρινές καί ποταμούς
μ’ἀνάλαφρες κινήσεις. Τό ποίημα
ἔχει γεννηθεῖ μές στά ταξίδια μου.
Στάζει ἀκομη αἷμα ἀγαπημένων
γυναικῶν πού τρύπησαν τό στῆθος
τήν καρδιά μου καί ὕστερα μέ ρίξαν
σέ γκρεμό καί σώθηκα. Μ’αὐτές
χαθήκανε. Για νά ’ναι αὐτό τό ποίημα
.

.

.
.

.

Mikhalis Pierís (Eftagònia Xipre, 1952)

Mikhalis Pierís / Μιχάλης Πιερής (Eftagònia Xipre, 1952)

Poeta, assagista, crític i professor universitari, Mikhalis Pierís va néixer a Eftagònia de Xipre, l’any 1952 i va estudiar a la universitat de Salònica primer, i després a la de Sidney. Actualment és professor de literatura neogrega a la universitat de Nicòsia i fundador i ànima del Laboratori Teatral de la mateixa universitat. És considerat una personalitat rellevant dins del panorama cultural i poètic no només a Xipre, sinó també a Grècia. Kavafis, Kariotakis, Seferis o Kalvos, així com el cançoner popular demòtic, són els punts de referència de la seva poesia, centrada en la imatge de la ciutat. Entre els seus llibres de poemes destaquen obres com Resurrecció i mort d’una ciutat (1991), Dóna’m una ordre (1993), Del ritme i de la por (1996), Dies de Nicòsia (1998) i Metamorfosis de ciutats (1999). Rodamón, a la manera d’Ulisses, els seus versos estan inspirats per les freqüents visites culturals a ciutats d’arreu, des de Sidney a Granada, passant per Barcelona, Venècia, Roma o Hamburg. L’any 2010 va ser guardonat amb el Premi Nacional de les Lletres per part del ministeri de Cultura de Xipre. Recentment, el govern italià li ha atorgat el càrrec honorífic de Commendatore d’Itàlia a Xipre i acaba de ser proposat pel govern del seu país pel Premi Internacional Catalunya 2013.

Joaquim Gestí
.
.

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: