L’Ulisses, venedor de coixins a Atenes, torna a la seva Istanbul i foragita de casa els pretendents… Petros Màrkaris

.

.

.

[…] L’Ulisses sempre tenia les dues gates i el gat entre cotons. Sobre coixins de cotó, per ser exactes, mentre ell es conformava amb un senzill tamboret al costat de la porta del semisoterrani on tenia la botiga. L’Ulisses venia coixins. […]

[…]

—¿Nerelisin?—li vaig preguntar en turc, que vol dir: «¿D’on ets?».

—Sóc grec d’Istanbul —em va respondre—. Samatyadan… De Samatià. —Va posar l’èmfasi en això final, com si volgués remarcar amb orgull que procedia de la gran comunitat que els grecs compartien amb els armenis a Istanbul.

[…]

—Encara em queda un somni en aquesta vida —continuà l’Ulisses—. Tornar a Istanbul i morir a la residència d’ancians de Baluklí. Vull que m’enterrin al lloc on per primer cop vaig tenir somnis.

Era la primera vegada que veia un grec d’Istanbul que somiava morir oblidat a Baluklí, al geriàtric per als grecs de la ciutat.

[…]

Finalment, al cap d’un any, vaig decidir d’anar-lo a visitar. El secretari em va reconèixer i sacsejà el cap amb tristesa.

—L’Ulisses ens ha deixat —em digué.

No sé si el que vaig sentir en aquell moment va ser afecte per l’Ulisses o remordiments per no haver satisfet el seu desig, o potser totes dues coses alhora.

—¿Estava malalt?— vaig preguntar.

—Al contrari, tenia una salut de ferro. Però dimecres passat van aparèixer per primer cop a la residència els Llops Grisos.* Normalment es reuneixen per protestar davant del Patriarcat grec. Vam barrar les portes, vam fer entrar els vells del jardí i ens vam tancar dins la residència a esperar que arribés la policia. De sobte, l’Ulisses va aparèixer del no-res. Va córrer cap a la tanca, la va començar a sacsejar i va in­crepar els feixistes.

»”¡Marxeu d’aquí!”, cridava, i sacsejava la tanca. “¡Han vingut els salvatges per fer fora la gent pacífica! Des del setembre del 55 us treuen al carrer per espantar-nos, per assetjar-nos i per fer-nos fugir, ¡No marxarem! Aquest és el nostre país. Vosaltres sou els estrangers, que heu vingut d’Anatòlia. No us tinc por, que ho sapigueu. Em vau fer fora un cop, però he tornat per quedar-m’hi. No penso anar-me’n enlloc, ¿em sentiu? ¡Enlloc!

El secretari féu una pausa per recuperar l’alè.

—S’hi va estar hores cridant el mateix. I com més cri­dava, més s’enfurismaven els Llops Grisos. El director, jo i dos guàrdies vam intentar fer-lo entrar, però estava fet una fúria. Al final ho va aconseguir la policia. «Avi», li va dir un agent, «entri a l’edifici, que ja els farem fora nosaltres». Al principi no se’n volia anar. «No els tinc por», cridava. «Ho sé, ets un lleó, tu», li contestà el policia, «però ara entra a la residència i ens n’ocuparem nosaltres».

»Estava molt esverat. Li va pujar la tensió a vint-i-un. El metge li va donar una pastilla i el va ficar al llit. L’endemà, a les nou del matí, encara no s’havia despertat. A dos amics seus els va semblar estrany i van anar a despertar-lo. El van trobar mort al llit.

Ens vam quedar en silenci, ell perquè ja m’ho havia dit tot i jo perquè no sabia què dir.

—Ens ho podem mirar d’aquesta manera —afegí el secretari al final—. L’Ulisses va voler fer fora els pretendents de casa seva, però ja era molt vell i va tenir un atac. […]

[…]

*   Grups paramilitars turcs, d’extrema dreta. (N. dels traductors)

.

Petros Màrkaris
La mort d’Ulisses
Traducció de Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa

.

.

.

Petros Màrkaris
La mort d’Ulisses
Traducció de Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa

L’Ull de Vidre, 58
Tusquets Editors. Barcelona, febrer de 2016
ISBN: 9788490662359

.

.

.