Inici > Mitologia > Atena, no nascuda de mare, i les dones escriptores. Maria-Mercè Marçal

Atena, no nascuda de mare, i les dones escriptores. Maria-Mercè Marçal

.

.

.

.

pallas atene
.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Del cap diàfan

del pare et creies néixer

closa i armada.

Des de l’escut et fita

i t’emmiralla en pedra

—esdevinguda monstre—

la nuesa negada.

.

Maria-Mercè Marçal

.

Athene_mit_Spiegelbild_der_Medusa_(Museumsberg,_Flensburg).

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Pal·las Atena, la dea gloriosa, començo a cantar:
de cor implacable, la sapientíssima, la d’ulls esplendents,
verge veneranda, tota fortalesa, escut de ciutats;
la que Zeus el pròvid, de sa testa augusta, infantà tot sol,
ja tota vestida d’una resplendenta armadura d’or,
amb gran meravella de tots els eterns. Sortí impetuosa
del cap immortal, i, davant de Zeus, qui porta la ègida,
alçava la llança punxanta : del salt i de la terrible
força que portava la dels ulls brillants, tremolà l’Olimpos,
retrunyí la terra horrorosament, i el mar al voltant
revolt aixecava ses ones purpuries, en furia vessant-se
les aigües salades entorn : el brillant fill d’Hiperió
deturà una estona sos cavalls lleugers, fins que ella, la verge
Pal·las Atenea, de damunt els membres del cos immortal
se tragué les armes divines, i Zeus en fou tot joiós.
Ara, doncs, oh filla de Zeus, qui porta l’ègida, salut!
Jo vull recordar-me de tu i d’altre cant.

Himne Homèric XXVIII
Versió de Joan Maragall

.

.

.

.

Hi ha un mite que m’és especialment grat a l’hora d’analitzar la relació que les dones hem tingut amb la literatura: és el mite grec del naixement d’Atenea. M’hi he referit en diverses oca­sions. Avui, com que teòricament el tema d’aquesta sessió té a veure amb la poesia, us llegiré un poema que aquesta meva fixa­ció en la deessa dels ulls d’òliba m’ha acabat suscitant:

Del cap diàfan
del pare et creies néixer
closa i armada.
Des de l’escut et fita
i t’emmiralla en pedra
-esdevinguda monstre-
la nuesa negada.

En aquest poema hi ha implícits o explícits tres elements que comentaré: l’estrany naixement d’Atenea, la significació de la mateixa deessa i el cap de la Medusa que apareix en l’escut.

Stuttgart_Athene_ZeusAtenea neix del cap de Zeus, qui, prèviament, s’havia empas­sat Metis, divinitat associada a una certa saviesa ancestral feme­nina. Menjant-se-la, Zeus n’assimila en part el seu poder («La nostra cultura s’assenta sobre un matricidi original…» ha afir­mat Luce Irigaray: nombrosos mites ho testifiquen). D’aquest estrany part invertit -normalment és home qui neix de dona i no al contrari- Atenea en surt completament vestida i armada: sense contacte inicial amb la seva pròpia nuesa. No és gaire diferent l’experiència de l’escriptora: literàriament filla del Pare, de la Seva llei, de la Seva cultura -el gran part masculí contra-Natura-: del Pare que, en tot cas, ha deglutit i utilitzat la força femenina i l’ha fet invisible. No hi ha cap referent femení matern: no hi ha genealogia femenina de la cultura. Protegida pel llegat patern de l’ar­madura que l’embolcalla, que li estalvia, potser, recordar que el seu cos és com el de la Metis espoliada i invisible, la imatge d’Atenea evoca, a primer cop d’ull, la dona que assumeix un arque­tip viril, però també pot ser, simplement, la dona revestida de Dona, és a dir, de la feminitat entesa com a construcció concep­tual masculina. En un i altre cas, l’altra cara d’Atenea és la figu­ra de la Medusa que apareix en el seu escut: dona monstre, el femení indomenyat, salvatge i perillós. Mirada petrificadora d’a­llò que és exclòs, no dit, que, encarada al mirall, s’ha petrificat a si mateixa. Imatge de la nuesa negada d’Atenea, d’allò que queda exclòs de la construcció cultural, de l’ordre simbòlic del patriar­cat: la no-accessibilitat des de la cultura a l’elaboració de la prò­pia diferència sexual. Aquesta part de si mateixa ha quedat alie­nada, expulsada fora de si mateixa, convertida en pedra.

Athene_2 mit_Spiegelbild_der_Medusa_(Museumsberg,_Flensburg)Pensant-ho bé, però, la dona escriptora i singularment la dona poeta -filla també sense mare, com he dit, en el terreny cultural-no és mai del tot aquesta guardiana modèlica de l’ordre patern que Atenea pot simbolitzar. Més aviat se situaria a mig camí, sem­pre en un espai híbrid entre Atenea i la Medusa, excavant túnels subterranis entre una i altra, sense ser capaç de triar entre totes dues encara que una o altra pugui predominar. Movent-se entre la Llei del pare que organitza el món tot excloent-la i/o inferioritzant-la en tant que dona, i el femení inarticulat, caòtic, l’in­existent «ordre simbòlic de la mare», per dir-ho en mots de Luisa Muraro. Perquè ni d’una armadura closa ni de la pedra mai no pot sorgir-ne la poesia. Així és, doncs, que fins i tot en el cas d’es­criptores qualificades sovint de «virils» -les que menys evoquen la idea de «literatura de dona»: per exemple, Marguerite Yourcenar- hi trobarem escletxes per on apunta la Medusa i bocins de la seva obscura veritat elaborada i articulada en la paraula.

Si la dona escriptora no correspon mai del tot a la visió «masculina» d’Atenea, tampoc no s’identifica mai plenament amb l’altra cara, definida més amunt: la del femení arquetípicament normatiu. Ja que el simple fet d’escriure històricament l’ha situat de forma automàtica fora dels límits d’aquest model. Més ençà o més enllà, doncs, tota escriptora, tota dona poeta ha traspassat el llin­dar d’un món -el de la paraula en la seva dimensió pública i social- que no li estava destinat, i en el qual la seva presència és suspecta i, en el sentit que no és vista com a necessària, prescindi­ble: supèrflua.

Una doble sensació d’exclusió, doncs, ha assetjat la dona escriptora, enfront de la qual caldria estudiar les diferents estra­tègies que en cada cas s’han desenvolupat per esquivar els paranys de l’ostracisme o la bogeria -és sabut que en alguns casos aquests paranys han estat mortals: penso en dues poetes tan impressio­nants com Sylvia Plath o Anne Sexton…-: ni «dona com les altres» ni, evidentment, home, l’alternativa sembla trobar-se només en ficcions estereotipades: «Home honoris causae» o dona que empunya màscares diverses -entre les quals la pròpia «femi­nitat»- per fer-se perdonar el seu caràcter d’excepció. Cap poeta o escriptora compromesa amb aquell fons de veritat, inarticulada i sense desxifrar, que mai no es deixa dir del tot, però que té a veure amb la força que mou a escriure podrà conformar-se del tot amb aquests pobres simulacres. Cert que tota obra literària, fins la més autobiogràfica, té alguna cosa a veure amb la ficció, és fic­ció. Però no pas reproducció fixa d’un estereotip preexistent: és ficció en cerca d’una veritat sempre escàpola, màscara que alho­ra emmascara i desemmascara, vela i revela.

I això em porta a un tema per a mi essencial, que no puc des­envolupar aquí, però que intentaré tot just apuntar per cloure la meva intervenció: estic convençuda que només revisitant els tex­tos de les escriptores que ens han precedit amb una mirada altra podem «desemmascarar» i «revelar» tot allò que resta fora dels paradigmes crítics pretesament neutres, construïts al marge d’a­quest «plus» que no té lloc en l’ordre simbòlic patriarcal. Fer les preguntes adients al passat ens ha de permetre dotar-nos de mares, en certa manera donar a llum les nostres pròpies mare simbòliques. Perquè malgrat el mite d’Atenea, sense mare la dona no pot ser, com a tal, donada a llum, posada al món de la cultu­ra i del pensament.

Maria-Mercè Marçal
1996

.

.

.

.

Stuttgart_Athene_ZeusKarl Donndorf (1870–1941)

Athenebrunnen

Karlshöhe  (Stuttgart-West)

Alemanya

.

.

.

Athene_mit_Spiegelbild_der_Medusa_(Museumsberg,_Flensburg)Athene mit Spiegelbild der Medusa

Museumsberg

Flensburg (Slesvig-Holstein)

Alemanya.

.

.

.

.

.

.

Maria-Mercè Marçal - dracMaria-Mercè Marçal

Sota el signe del drac
Proses 1985-1997
A cura de Mercè Ibarz

Proa. Barcelona, 2004
ISBN: 9788482566887

.

.

Himnes Homèrics MaragallHimnes Homèrics
Traducció en vers de Joan Maragall
i text grec amb la traducció literal
de P. Bosch Gimpera

Institut de la Llengua Catalana
Impremta de l’Avenç. Barcelona, 1913.

.

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: