Inici > Homer > Carles Riba i els pretendents de Penèlope

Carles Riba i els pretendents de Penèlope

.

.

Odisseu-Pretendents

.

.

.

ELS PRETENDENTS DE PENÈLOPE

.

Sens dubte, el més apassionat oient d’Homer és Homer mateix. En aquest aspecte de poeta que, elevant la seva lliure fàbrica imaginativa, s’hi mou talment ell per dintre, sense imprimir-s’hi —així l’arquitecte per dins el palau que construeix—, però deixant-hi com un aire de personal meravella, de contentament davant l’obra, precisem més, d’interès d’es­pectador —d’espectador privilegiat, no ja de l’obra finida, sinó de l’obra creant-se— un poeta se’ns acut només que sigui amb Homer comparable: Ariosto. Comparable en qualitat d’entusiasme; no en la realització. Hi ha una essencial diferència: Ariosto no creia, sincerament, en la màquina extranatural del seu joc. I, amb tot, s’acompleix en ell literàriament, la sentència moral de Goethe: que tots acabem essent senyorejats per les fantasmes que hem creat nosaltres mateixos. Ariosto és pres de l’encant mateix de les seves imaginacions; ell, artista perfecte, per resoldre’s la paradoxa, tria el més ample, el més somrient recurs: la ironia. Per la ironia és que Ariosto arriba, per dir-ho en mots de Coleridge, a la combi­nació de poesia amb doctrina, i de poesia amb sentiment.

Per a Homer, en canvi, no hi ha problema de sinceritat: ell creu, no ja sols en els déus, sinó en els lestrígons, i en els menjalotus, i en el menja-homes Polifem. Creu així mateix en la magnífica insolència dels preten­dents. Més que creure-hi: n’és el còmplice. No els plany el vi negre, ni les cabres, ni els bous, ni les serventes fàcils: aquests cabals, al cap i a la fi, com tota la resta, no són al palau d’Ulisses, sinó dins la imaginació d’Ho­mer. Hermes generós, els fa do d’una mossegadora eloqüència. Enfront d’ells, distribueix semblantment els seus dons als altres: a Ulisses primer de tots, l’enyor actiu, l’enginy inesgotable, la voluntat de reeixir. I tranquil, gairebé sibarític si no fos tan grandiosament sobri, va combinant el con­flicte i ensems assistint-hi. Sense dir-ho enlloc, se li coneix que ell, que segons el seu cànon rigorós d’objectivitat és lleial —no és, amb tot, impar­cial. Ésser-ho seria alguna cosa que, com Goethe, Homer tampoc no hauria pogut prometre. És massa humà: fa topar força humana contra força hu­mana; l’ajut diví és en ell com una gràcia, que ve del cel, però cal tanma­teix conquerir-la. Ell, home entre homes, s’hi interessa vivament, pren partit; espectador ingenu del seu drama, hi ha un moment en què, sense adonar-se’n, fa com un crit d’entusiasme, en trobant, en mig d’infidels, l’exemplar fidelitat d’Eumeu. Tan viu se’l presenta, que ja no pot parlar-ne en terça persona, i l’apostrofa:

I tu, llavors, responent, li digueres, Eumeu porquerol.

Ve, així mateix, després de la malvestat prolongada, la sospirada re­venja. I la joia, que tot al llarg s’havia anat preparant refinadament, amb la insistència sobre l’abús inaudit, moments abans, àdhuc, amb la basarda —la shakespeariana basarda— del càstig que flota damunt les testes descuroses dels pretendents, esclata en caure el primer d’ells, el maquinador de totes les malifetes, Antínous, sota la sageta rabent d’Ulisses. I des­prés d’ell, Eurímac, i Amfínom, i Agelau, i Liodes, i els altres. No basta que simplement caiguin i morin, cal delitar-se una estona en l’espeternec, en el doll de la sang, en la tenebra que envaeix, en el despit, l’esverament i la inútil defensa. És un sol moment, si voleu: però darrera el seu vers, Homer aplaudeix. Aplaudeix l’heroi Ulisses, qui sol ha acomplert la gran gesta; aplaudeix l’èxit glatit durant vint-i-un cants: el repòs conquerit, la injúria que cessa en l’expiació.

I aquesta unitat de joia, bé és més humà —i també més curt— de concebre-la en un sol constructor i en un sol imaginador, que no pas en una col·laboració extraordinària de diversos poetes i de diversos temps.

.

Carles Riba (1919)

.

.

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: