Inici > Ecos de la Ilíada > La sageta de Pàndar i la “Flecha” de Cortázar

La sageta de Pàndar i la “Flecha” de Cortázar

.

.

.

.

I ella [Atenea], en semblança d’heroi, penetrà dels troians en les tropes,

estrafent Laodoc, Antenòrida, fort branda-llances,

Pàndar cercant deissímil, si en lloc s’escaigués de trobar-lo.

I trobà de Licàon el fill, forçarrut i sens tara,

dret i parat; i entorn d’ell les valentes falanxs escudades

tropes vingudes amb ell de vora els corrents de l’Esepos.

I, posant-se-li prop, amb alades paraules va dir-li:

“Fores capaç d’obeir-me, tu, fill bel·licós de Licàon?

Gosaries llançâ a Menelau una alada sageta?

Mèrit, davant de tots els troians, i glòria tindries;

principalment, entre tots, davant del rei Alexandre.

D’ell, ben cert, hauries, primer que ningú, dons esplèndits,

si veiés ell Menelau, l’Atreida, devot del déu Ares,

per ta fletxa domtat, i al cim dut de la fúnebre pira.

Via, doncs, llança un dard contra el pros Menelau baró il·lustre!

Fes, però, un vot a Apòl·lon, el Lici, arquer famosíssim,

d’oferir-li una rica hecatombe d’anyells primogènits

de retorn a ta casa, en la sacra ciutat de Zelea”.

Tal Atena digué. I la ment de l’estult seduïa.

L’arc, ben polit, de seguida es va treure, de banya d’un àgil

boc salvatge: l’havia apuntat sota el pit temps enrera,

esperant-lo a l’aguait, al moment de sortir d’una roca,

i el colpí del pit; i en la roca va caure d’esquena.

Setze mans de llarg tenien els corns de la testa;

i un artífex torner, havent-los obrat, va juntar-los,

i, tot ben allisat, a un extrem emmetxà l’auri ganxo.

El posà, doncs, a punt, tens el nervi, dessobre la terra

estrebant-lo; amb escuts el tapaven companys seus addictes

perquè els fills dels aqueus bel·licosos sobre ell no es llancessin

ans que fos colpit Menelau, el bèl·lic Atreida.

I ell la tapa llevà del buirac, i en va treure una fletxa

mai llançada, alada, de negres dolors portadora.

I, seguit, al nervi el tret punyidor adaptava

i vot feia a Apòl·lon, el Lici, arquer famosíssim,

d’oferir-li una rica hecatombe d’anyells primogènits,

de retorn a sa casa, en la sacra ciutat de Zelea.

I estirà presos les mosses i els nervis bovins tots alhora,

i arribà al mugró el nervi, i a l’arc la punta de ferro.

I una volta plegat el gran arc en rodó, amb l’estirada,

dringà l’arc; i brunzí fort el nervi; i el tret saltà fora,

punxegut, arborat en desig de volar vers la turba.

Poc, però, Menelau, de tu els déus benaurats s’oblidaren,

els immortals; sobretot, la filla de Zeus, rapissera,

que, posant-se’t davant, el punyent projectil desviava.

Decantava’l un xic de la pell, com quan una mare

una mosca desvia del fill, que en son plàcid reposa,

i al lloc va dirigir-lo, en el qual, del cinyell es cordaven

les sivelles d’or, i l’asberg presentava gruix doble.

I dessobre el cinyell ajustat el punyent tret va caure,

i, a través del cinyell artitzat, endins penetrava,

i es clavava, passant la cuiraça de bell artifici,

al cingló, dut per guarda del cos, i dels dards en defensa.

Fou el que més el lliurà; però va també travessar-lo.

I arribà a esgarrintxar-li la pell a l’heroi la sageta,

i a l’instant rajà sang la ferida, color fosc de núvol.

I així com el vori tenyeix de porpra una dona

de Meònia o de Cària, que agenci els cavalls a la brida,

i és a la cambra desat, i molts cavallers cobejosos

són de portar-lo; però reservat és a la gala del príncep;

ornament, ensems, del cavall i esplendor de qui el guia;

així a tu, Menelau, de sang se’t tenyiren les cuixes

ben formades, les cames, i els bells turmells al dessota.

Josep Maria Llovera i Tomàs (Castelló d’Empúries, 1874 – Barcelona, 1949)

Va esgarrifar-se, llavors, el cabdill de la host, Agamèmnon,

quan la sang negra veié, que deixava rajar la ferida.

S’esgarrifà, també, Menelau, del déu Ares dilecte;

quan de la fletxa, però, la lligada i ganxets veié fora,

refluint, en son pit el coratge tornà a reunir-se.

.

Ilíada, IV, 86-153.

Traducció de Josep Maria Llovera

.

.

.

.

Flecha


Seguir  de flecha rápida la estrecha dedicación

al blanco destinado.

Ver el astil que luego de emplumado

se figura ser ave a más de la flecha

y sufre horizontal, donde no echa

peso de garra sobre el descuidado,

y sujeta pasión en el fijado

volar por ojo y por mano derecha.

¡Oh, Pándaro!, no sabes los destinos

que da tu arquear, los vuelos no pensados

de plumas fenecidas, de campanas;

en el aire hay un mundo de caminos

sin esquinas ni señas, traspasados

por los hoy que se van a los mañanas.

.

Julio Cortázar

Presencia

.

.

.

.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: