La sageta de Pàndar i la “Flecha” de Cortázar
.
.
.
.
I ella [Atenea], en semblança d’heroi, penetrà dels troians en les tropes,
estrafent Laodoc, Antenòrida, fort branda-llances,
Pàndar cercant deissímil, si en lloc s’escaigués de trobar-lo.
I trobà de Licàon el fill, forçarrut i sens tara,
dret i parat; i entorn d’ell les valentes falanxs escudades
tropes vingudes amb ell de vora els corrents de l’Esepos.
I, posant-se-li prop, amb alades paraules va dir-li:
“Fores capaç d’obeir-me, tu, fill bel·licós de Licàon?
Gosaries llançâ a Menelau una alada sageta?
Mèrit, davant de tots els troians, i glòria tindries;
principalment, entre tots, davant del rei Alexandre.
D’ell, ben cert, hauries, primer que ningú, dons esplèndits,
si veiés ell Menelau, l’Atreida, devot del déu Ares,
per ta fletxa domtat, i al cim dut de la fúnebre pira.
Via, doncs, llança un dard contra el pros Menelau baró il·lustre!
Fes, però, un vot a Apòl·lon, el Lici, arquer famosíssim,
d’oferir-li una rica hecatombe d’anyells primogènits
de retorn a ta casa, en la sacra ciutat de Zelea”.
Tal Atena digué. I la ment de l’estult seduïa.
L’arc, ben polit, de seguida es va treure, de banya d’un àgil
boc salvatge: l’havia apuntat sota el pit temps enrera,
esperant-lo a l’aguait, al moment de sortir d’una roca,
i el colpí del pit; i en la roca va caure d’esquena.
Setze mans de llarg tenien els corns de la testa;
i un artífex torner, havent-los obrat, va juntar-los,
i, tot ben allisat, a un extrem emmetxà l’auri ganxo.
El posà, doncs, a punt, tens el nervi, dessobre la terra
estrebant-lo; amb escuts el tapaven companys seus addictes
perquè els fills dels aqueus bel·licosos sobre ell no es llancessin
ans que fos colpit Menelau, el bèl·lic Atreida.
I ell la tapa llevà del buirac, i en va treure una fletxa
mai llançada, alada, de negres dolors portadora.
I, seguit, al nervi el tret punyidor adaptava
i vot feia a Apòl·lon, el Lici, arquer famosíssim,
d’oferir-li una rica hecatombe d’anyells primogènits,
de retorn a sa casa, en la sacra ciutat de Zelea.
I estirà presos les mosses i els nervis bovins tots alhora,
i arribà al mugró el nervi, i a l’arc la punta de ferro.
I una volta plegat el gran arc en rodó, amb l’estirada,
dringà l’arc; i brunzí fort el nervi; i el tret saltà fora,
punxegut, arborat en desig de volar vers la turba.
Poc, però, Menelau, de tu els déus benaurats s’oblidaren,
els immortals; sobretot, la filla de Zeus, rapissera,
que, posant-se’t davant, el punyent projectil desviava.
Decantava’l un xic de la pell, com quan una mare
una mosca desvia del fill, que en son plàcid reposa,
i al lloc va dirigir-lo, en el qual, del cinyell es cordaven
les sivelles d’or, i l’asberg presentava gruix doble.
I dessobre el cinyell ajustat el punyent tret va caure,
i, a través del cinyell artitzat, endins penetrava,
i es clavava, passant la cuiraça de bell artifici,
al cingló, dut per guarda del cos, i dels dards en defensa.
Fou el que més el lliurà; però va també travessar-lo.
I arribà a esgarrintxar-li la pell a l’heroi la sageta,
i a l’instant rajà sang la ferida, color fosc de núvol.
I així com el vori tenyeix de porpra una dona
de Meònia o de Cària, que agenci els cavalls a la brida,
i és a la cambra desat, i molts cavallers cobejosos
són de portar-lo; però reservat és a la gala del príncep;
ornament, ensems, del cavall i esplendor de qui el guia;
així a tu, Menelau, de sang se’t tenyiren les cuixes
ben formades, les cames, i els bells turmells al dessota.
Josep Maria Llovera i Tomàs (Castelló d’Empúries, 1874 – Barcelona, 1949)
Va esgarrifar-se, llavors, el cabdill de la host, Agamèmnon,
quan la sang negra veié, que deixava rajar la ferida.
S’esgarrifà, també, Menelau, del déu Ares dilecte;
quan de la fletxa, però, la lligada i ganxets veié fora,
refluint, en son pit el coratge tornà a reunir-se.
.
Ilíada, IV, 86-153.
Traducció de Josep Maria Llovera
.
.
.
.
Flecha
Seguir de flecha rápida la estrecha dedicación
al blanco destinado.
Ver el astil que luego de emplumado
se figura ser ave a más de la flecha
y sufre horizontal, donde no echa
peso de garra sobre el descuidado,
y sujeta pasión en el fijado
volar por ojo y por mano derecha.
¡Oh, Pándaro!, no sabes los destinos
que da tu arquear, los vuelos no pensados
de plumas fenecidas, de campanas;
en el aire hay un mundo de caminos
sin esquinas ni señas, traspasados
por los hoy que se van a los mañanas.
.
Julio Cortázar
Presencia
.
.
.
.