ASFÒDELS.O7 — Jaume Galmés: glicines vs. asfòdels (vigència de Marià Manent)
.
.
ABRIL
l‘alè de les glicines.
MARIÀ MANENT.
.
Allau, cascada, devessall
de llum
i de perfum, nau fluvial
d’efluvis irreals,
espectre
del blanc al lila.Si l’asfòdel creix ran dels rius
infernals, ¿vos retrobarem, glicines,
arraïmades als balcons del cel,
penjant damunt plàcides platges?.
Jaume Galmés
«Vigència de Marià Manent». Reduccions: revista de poesia, 2014, Núm. 104, p. 105-133, https://raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/279275
.
8 d’abril. Avui ha fet el dia més paradisíac de tot l’abril. Cel netíssim, sol alegre, les llunyanies esvaïdes en la calitja i els camps com de vellut. La glicina fa una olor intensa, que em recorda els jardins de Sant Gervasi, al temps de la jovenesa feliç. El lilà és ben verd i creixen les fulles del castanyer d’Índies. Quina pau! Quina companyia amable de grills! Una mica d’oreig, mentre reposava recolzat en un marge flonjo, ha alçat terbolins de pètals blancs de flor de prunera, que voleiaven com irisades bombolles, s’atansaven en conjunció sideral, vives estrelles de plata. Endut per aquelles subtileses primaverals, he escrit un poemet a la manera xinesa:
Abril
Hem dit adeu al març,
però encara blanqueja la neu fina de l’arç.
Quina flaire és amb mi, quin cant? No ho endevines?
La veu prima dels grills, l’alè de les glicines.
Marià Manent
.
Marià Manent
«…com a document literari el dietari de Manent presenta un doble interès. Per una banda, el text posseeix un valor intrínsec de la qualitat de la prosa en si, i això té un punt d’insòlit si tenim en compte que les anotacions no es van retocar gens en traslladar-les del document original als volums publicats. De fet, en molts moments el dietari assoleix nivells de sensibilitat i universalitat en l’ús de la llengua literària que el situen com una de les fites més extraordinàries de la prosa poètica en català. Al pròleg d’A flor d’oblit, Joan Teixidor va destacar aquesta qualitat poemàtica de la prosa del dietari: «Algunes d’aquestes notes ja són poemes a mig fer, per no dir fets». Pere Gimferrer també assenyala el gran valor poètic del dietari: «Aquest repertori […] constitueix un dels conjunts de dietari de més qualitat que pot exhibir la literatura catalana: tot hi és mig dit, perfiladíssim i alhora gairebé només insinuat, amb una suprema precisió en el traç descriptiu i al·lusiu. Diríem que també en aquest cas és el poeta qui afaiçona la cristal·litzada vibració d’una prosa irisada i llampeguejant: pòrfir i claror d’aigües».
Sam Abrams
Introducció a Dietaris. Obra Completa de Marià Manent, Volum primer.
ASFÒDELS.06 – albons, gamons, porrasses i caramuixes – Blai Bonet: «…amb flors d’albó com d’engruixada seda… »
Los aubons , parents del lliri y de bon auguri pe’ls pagesos,
fan blanquejar aquí sa darrera flor com en les encontrades de Mallorca.
Verdaguer, Jacint: Excursions y viatjes, 1887
.
LO PUS BELL CATALANESC DEL MÓNLentes alzines, maternals figueres,
pollancres crstal·lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l’oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l’albó com d’engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridencs pins
que s’enfilen amb xiulo a les voreres
d’arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres…
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.Blai Bonet
.
.
[Blai Bonet] [v]eu clar que el problema del noucentisme és el rebuig i la negació dels trets i les rels dialectals. «Quan es tracta d’una obra de creació, expressions com. “llenguatge col·loquial”, “dialecte”, “modalitat”, perden cabal, la preceptiva i la significació, perquè es veu com ja és arribada l’hora del món vist, sentit i viscut com un llogaret global». Xavier Lloberas diu que Blai Bonet aprèn a barrejar «la compulsió materna i la pulsió barroca». El llegeix a l’espill del poliglotisme de l’origen de César Vallejo i el barroc sudamericà del xx i dels murs i les portes despintades i viscudes d’Antoni Tàpies i Emilio Vedova, venecià i berlinès. «Enraonar hores en la llengua fabra i moll de la terra potser seria carregós. Vostè, però, s’expressa en els dialectes del desert i els dialectes, com que són nats de l’argila, de l’aigua i de les llivanyes de l’herba, els dialectes són com una greixonera de faves a la catalana, on se sent el saborino de la cansalada, de l’herbassana, dels ceballons, del moraduix, del patató, tots els paladars manco el gust de la fava». Quan escriu aquests mots el poeta viu a l’ombra de les blavors que van des del Puig de Ransa i sa Penya Bosca fins a sa Barca Trencada de Santanyí. Escriu Somiar déus per a Toni Catany i uns sonets, inacabats, tristíssims, i uns esbossos d’albons, Albons de Virgili, albons de Biel March.
els albons, fidels a la seva flor que no pot passar de la flor,
com alguns homes que se’n van sense haver estat estimats,
començaven de tornar caramutxesL’albó és la flor de la porrassa. Així anomenen a Santanyí l’asfòdel, el tubercle de l’inframon. La caramutxa. Així hi anomenen la porrassa morta i dreta davant la mar. L’albó és la flor de Virgili, i, dreta i alta, floreix, escriu i viu per als altres. Totes les altres flors de la garriga del Tomarinar, la sordonaia, el fenàs, la ravenissa, el coscoll, la corretjola, el capblau, la cugula, l’aritja, la romeguera, la verdolaga, totes, menys l’albó, viuen «sense encàrrec i amb gràcia», diu el poeta vell.
La rel
de l’albó, que encara no es veu,
encara que hi sigui, fonda i celeste,
en la lengua dels pobles de la mar de Virgili
es diu «collons de porrassa»,
quan el març i els al·lots treuen la cresta
és blanca, color de teula amb verdor
que ve d’enfora, groga
amb blancors que venen del semen
sacralitzador de les rels..
Albert Roig
Posseït.
Blai Bonet
El Jove
Empúries ed.
Barcelona, 1987
ISBN: 9788475961163
.
.
.
.
.
Albert Roig
Posseït
l’altra editorial
Barcelona, 2022
ISBN: 9788412508680
.
ASFÒDELS.05 — Les ombres entre els asfòdels — Jorge Luis Borges (amb un inici en André Gide)
.
[…]
PERSÉPHONE:
Je vois sur des prés semés d’asphodèles
Des ombres errer lentement.
Elles vont. Elles vont, plaintives et fidèles.
Je vois errer
Tout un peuple sans espérance
Triste, inquiet, décoloré[…]
Perséphone
Melodrama en tres actes.
Llibret d’André Gide
Música d’Ígor Stravinski
[…]
PERSÉFONA:
Sobre los prados sembrados de
asfodelos veo errar las sombras
lentamente. Van, pasan. Pasan
quejosas y fieles. Veo errar
todo un pueblo sin esperanza,
triste, inquieto, descolorido.[…]
Traducció de Jorge Luis Borges
Publicada a: «Sur. Revista mensual» (Dir. Victoria Ocampo)
Buenos Aires, abril de 1936Enllaç: aquí
.
.
DEL CIELO Y DEL INFIERNO
El Infierno de Dios no necesita
el esplendor del fuego. Cuando el Juicio
Universal retumbe en las trompetas
y la tierra publique sus entrañas
y resurjan del polvo las naciones
para acatar la Boca inapelable,
los ojos no verán los nueve círculos
de la montaña inversa; ni la pálida
pradera de perennes asfodelos
donde la sombra del arquero sigue
la sombra de la corza, eternamente;
ni la loba de fuego que en el ínfimo
piso de los infiernos musulmanes
es anterior a Adán y a los castigos;
ni violentos metales, ni siquiera
la visible tiniebla de Juan Milton.
No oprimirá un odiado laberinto
de triple hierro y fuego doloroso
las atónitas almas de los réprobos.Tampoco el fondo de los años guarda
un remoto jardín. Dios no requiere
para alegrar los méritos del justo,
orbes de luz, concéntricas teorías
de tronos, potestades, querubines,
ni el espejo ilusorio de la música
ni las profundidades de la rosa
ni el esplendor aciago de uno solo
de Sus tigres, ni la delicadeza
de un ocaso amarillo en el desierto
ni el antiguo, natal sabor del agua.
En Su misericordia no hay jardines
ni luz de una esperanza o de un recuerdo.En el cristal de un sueño he vislumbrado
el Cielo y el Infierno prometidos:
cuando el Juicio retumbe en las trompetas
últimas y el planeta milenario
sea obliterado y bruscamente cesen
¡oh Tiempo! tus efímeras pirámides,
los colores y líneas del pasado
definirán en la tiniebla un rostro
durmiente, inmóvil, fiel, inalterable
(tal vez el de la amada, quizá el tuyo)
y la contemplación de ese inmediato
rostro incesante, intacto, incorruptible,
será para los réprobos, Infierno;
para los elegidos, Paraíso.Jorge Luis Borges
A: El Otro, el Mismo (1964)
.
.
A UN POETA MENOR DE LA ANTOLOGÍA
¿Dónde está la memoria de los días
que fueron tuyos en la tierra, y tejieron
dicha y dolor y fueron para ti el universo?El río innumerable de los años
los ha perdido; eres una palabra en un índice.Dieron a otros gloria interminable los dioses,
inscripciones y exergos y monumentos y puntuales historiadores;
de ti sólo sabemos, oscuro amigo,
que oíste al ruiseñor, una tarde.Entre los asfodelos de la sombra, tu vana sombra
pensará que los dioses han sido avaros.Pero los días son una red de triviales miserias,
¿y habrá suerte mejor que ser la ceniza
de que está hecho el olvido?Sobre otros arrojaron los dioses
la inexorable luz de la gloria, que mira las entrañas y enumera las grietas,
de la gloria, que acaba por ajar la rosa que venera;
contigo fueron más piadosos, hermano.En el éxtasis de un atardecer que no será una noche,
oyes la voz del ruiseñor de Teócrito.Jorge Luis Borges
A: El Otro, el Mismo (1964)
.
Salvat-Papasseit al metro de París, amb Penèlope, Antínous i la dona de les taronges
Mât de la Société du chemin de fer électrique souterrain Nord-Sud de Paris. En arrière-plan, au numéro 16 de la place de la Madeleine, salle d’exposition et magasin de vente de céramique sanitaire des établissements Porcher fondés en 1886 à Revin, dans les Ardennes (France). 1918. Font: Bibliothèque Nationale de France. Wikimedia Commons
.
.
“[L’]aproximació a la vivència del transport públic esdevé el centre de dos poemes […] escrits a París, vinculats al metro. El fet que Barcelona no tingués metro fins l’any 1924 explica que quan Salvat va visitar París el 1921 reaccionés amb tant afany i escrivís dos poemes sobre aquell nou mitjà de transport. Curiosament, recorre el Nord-Sud, que va ser essencial en les activitats d’avantguarda, ja que unia Montmartre i Montparnasse. El nom de la línia va ser manllevat per Reverdy per a una revista d’avantguarda. Aquests poemes de Salvat són «Passional al metro (reflex nº 1)» i «La femme aux oranges (reflex nº 2)» inclosos a L’irradiador del port i les gavines (1921). En el primer utilitza exactament els mateixos termes que a «54045» per descriure el vagó com un monstre mitològic amb una poderosa sexualitat personificada en Príap, el déu de la fertilitat: el vers «La dinamo turgent mou els príaps de foc» de «54045» es converteix aquí en «Antínous donzell príap perdut». Per metonímia i aposició anomena un jove amant al metro fent al·lusió al priapisme i l’excitació sexual provocats per una viatgera, que és anomenada Penèlope. En el poema descriu una seducció entre Antínous i Penèlope que culmina quan Penèlope no fa cas del seu vestit i Antínous es menja una rosa just en el moment en què el metro és sota el riu Sena: «justament en passant sota la serp del Sena en direcció Saint-Lazare». Completant les connotacions sexuals del nom del personatge (de l’Odissea) i el priapisme, el riu és percebut com una serp. En el segon poema, l’amant del poeta puja al metro, canta el que el poeta anomena la «cançó del metro» i fa un striptease sota terra segons els noms de diverses estacions de metro, i indica així un moviment o un viatge en la línia Nord-Sud:
I així la meva amada
ve assetjada a desdir:
Per això és que baixa a Rennes
es deixa la cotilla a Saint Michel,
i s’ajeu al meu bany de purpurina.
Banyera del nord-sud!Quan acaba la cançó, ensenya els pits als altres passatgers. És remarcable que Salvat inclogui al mig de la frase el nom d’una estació, Château d’Eau, que forma part de la línia Nord-Sud, i alhora introdueixi la idea d’exhibicionisme:
Finava la cançó quan la femme aux oranges, direcció
Chateau d’Eau, s’ha descobert la brusa i ha ensenyat els
mugrons
que eren com una llàntia de cremell.Ambdós poemes representen una escena íntima entre els amants en un espai molt públic. Són peces que s’inscriuen en una sèrie i suggereixen una altra situació del dia a dia que es nota en els viatges del metro: el fort contrast entre públic i privat, la seducció visual, la creació de traces dels nostres moviments sota terra no reconeixibles des de l’exterior. El moviment del metro, associat al riu de la serp, té fortes connotacions sexuals.
.
Enric Bou
Llindars al metro de Barcelona.
Dins: Cartografies de la desaparició. Vestigis de la vida quotidiana en la literatura.
Joaquim Sunyer. La dona de les taronges. 1909-1910
.
Enceta el volum Ferran Carbó amb l’anàlisi dels poemes «Reflex N.1» i «Reflex N.2» del poemari L’irradiador del Port i les gavines. El recurs a la hipertextualitat en Salvat Papasseit respon a una actitud provocadora. A «Reflex N.1», Salvat fa servir com a hipotext el passatge odisseic en què Penèlope es seduïda per Antínous. Papasseit capgira el mite i l’actualitza tot incorporant elements del món de la màquina, com ara la localització en el metro de París —estètica futurista— o el motiu de la seducció i la consecució del desig. «Reflex N.2» fa servir com a hipotext La dona de les taronges del pintor Joaquim Sunyer, un quadre on una dona ensenya, impúdica, els seus pits a l’observador. De la mateixa manera, la protagonista del poema pren la iniciativa i es descorda la brusa per seduir l’altre, que no és més que el mateix metro de París, el qual Papasseit personifica amb una clara voluntat d’enaltir-lo. Erotisme i futurisme (metro) es fonen en Papasseit per a transformar l’espai i les conductes del seu hipotext i acoblar-les a la nova moral avantguardista que es decanta pel reconeixement del plaer i dels avanços tecnològics.
.
Laura Bolo Martínez
Ressenya de: Gregori, Carme & XavierRosselló (eds.), L’empremta del mite en la literatura del primer terç del segle xx, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018, ISBN: 978-84-9191-027-5
Caplletra 68 (Primavera, 2020), p. 249-253.
Enric Bou
Cartografies de la desaparició. Vestigis de la vida quotidiana en la literatura.
Edicions de la Universitat de Barcelona
Barcelona, 2023
ISBN: 9788491688365
.
.
.
.
.
Ferran Carbó
Dos reflexos de Joan Salvat-Papasseit en el metro de París.
A: L’empremta del mite en la literatura catalana del primer terç del segle XX
Biblioteca Milà i Fontanals, 66.
Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Barcelona, 2018
ISBN: 9788491910275
ASFÒDELS.04 —But in his lapel, discreetly, he wore a sprig of asphodel — LEONARD COHEN
Give me a Leonard Cohen afterworld
so I can sigh eternally
Kurt Cobain
Pennyroyal Tea
Nirvana – In Utero
Well, my friends are gone and my hair is grey
I ache in the places where I used to play
And I’m crazy for love but I’m not coming on
I’m just paying my rent every day in the Tower of Song
Leonard Cohen
Tower of Song
Satan in Westmount
One noticed his hands,
finely carved,
almost the colour of jade,
and the fingernails,
pink and cultivated.
He spoke of Art
and of poetry
and held us with descriptions
of the Masters.
Often when walking
he sang fragments
of austere Spanish songs
from the Court of Ferdinand,
and quoted Dante
accurately and often.
But in his lapel,
discreetly,
he wore a sprig of asphodel.
Leonard Cohen
Let Us Compare Mythologies (1956)
ASFÒDELS.03 – Un frais parfum sortait des touffes d’asphodèle; … VICTOR HUGO (Booz endormi)
I Boaz menjà i begué i tenia el cor alegre,
i va venir-se’n a jeure a un cap de la rima.
I ella venia d’esmunyedissa i el destapava
dels peus i s’hi colgava.
Llibre de Rut
Versió de Carles Riba (1918)
Mira’t Rut desvetllada: sabré donar paraules
a aquella dona pobra, d’una nació oprimida,
que va fer de l’exili una terra natal?
Ruth desvetllada
(Homenatge a Maria Mercè Marçal)
Carles Torner
Je lui récitai des vers ou des phrases de prose
sur le clair de lune, lui montrant comment d’argenté
qu’il était autrefois, il était devenu bleu avec
Chateaubriand, avec le Victor Hugo d’« Eviradnus »
et de « La Fête chez Thérèse », pour redevenir jaune
et métallique avec Baudelaire et Leconte de Lisle.
Puis, lui rappelant l’image qui figure le croissant
de la lune à la fin de « Booz endormi », je lui parlai
de toute la pièce.
À la recherche du temps perdu
(La prisonnière)
Marcel Proust
.
BOOZ ADORMIT
[…]
Dementre somiava, vingué i restà arraulida,
pit nu, prop de Booz. la moabita Rut,
esperant no se sap quin raig inconegut,
quan arribés la llum de l’alba deixondida.Booz no la sabia allí, ran del seu llit,
tampoc sabia Rut què cosa Déu volia.
De les tofes d’asfòdel un fresc perfum sorgia;
flotaven damunt Gàlgala els bleixos de la nit.Una ombra nupcial vestí la nit de gala;
hi voleiaven àngels obscurament potser,
car dins d’aquella nit, a moments, hom veié
alguna cosa blava que s’assemblava a una ala.La respiració de Booz adormit,
es barrejava al so de l’aigua entre la molsa.
Era en el temps de l’any que la natura és dolça
perquè dalt les carenes els lliris han florit.Rut pensa i dorm Booz; l’herba és negra com l’eura;
l’esquella dels ramats palpita vagament;
una immensa bondat vessa del firmament;
és l’hora assossegada en què el lleó s’abeura.Ur i Jerimadet eren sense traüt;
esmaltaven el cel profund astres sens nombre;
clar i fi el creixent enmig d’aquestes flors de l’ombra
brillava a l’occident, i es preguntava Rut,immòbil, entre vels mig obrint. ses parpelles,
quin déu, quin segador de l’eternal estiu,
tot anant-se’n, llençà, oblidadís i altiu,
aquesta falç d’argent al camp de les estrelles.[TEXT COMPLET A: El Sentit de la Paraula]
Victor Hugo (1802-1885), «Booz endormi» dins La Légende des siècles(1859).
«Booz adormit. El millor poema de Víctor Hugo traduït per primera vegada al català (X. O. Trad. [= Xavier Benguerel i Joan Oliver])», Germanor(Santiago de Xile), núm. 451 (nov. 1940), p. 31
Marc Chagall
Ruth au pied de Booz (1960)
.
BOOZ ENDORMI
[…]
Pendant qu’il sommeillait, Ruth, une moabite,
S’était couchée aux pieds de Booz, le sein nu,
Espérant on ne sait quel rayon inconnu,
Quand viendrait du réveil la lumière subite.Booz ne savait point qu’une femme était là.
Et Ruth ne savait point ce que Dieu voulait d’elle.
Un frais parfum sortait des touffes d’asphodèle ;
Les souffles de la nuit flottaient sur Galgala.L’ombre était nuptiale, auguste et solennelle ;
Les anges y volaient sans doute obscurément.
Car on voyait passer dans la nuit, par moment,
Quelque chose de bleu qui paraissait une aile.La respiration de Booz qui dormait,
Se mêlait au bruit sourd des ruisseaux sur la mousse.
On était dans le mois où la nature est douce,
Les collines ayant des lys sur leur sommet.Ruth songeait et Booz dormait ; l’herbe était noire ;
Les grelots des troupeaux palpitaient vaguement ;
Une immense bonté tombait du firmament ;
C’était l’heure tranquille où les lions vont boire.Tout reposait dans Ur et dans Jérimadeth ;
Les astres émaillaient le ciel profond et sombre ;
Le croissant fin et clair parmi ces fleurs de l’ombre
Brillait à l’occident, et Ruth se demandait,Immobile, ouvrant l’œil à moitié sous ses voiles,
Quel dieu, quel moissonneur de l’éternel été,
Avait, en s’en allant, négligemment jeté
Cette faucille d’or dans le champ des étoiles.[TEXT COMPLET A: El Sentit de la Paraula]
Victor Hugo (1802-1885), «Booz endormi» dins La Légende des siècles(1859).
[…]
«Victor Hugo, el poeta religiós més gran del segle XIX i l’orfebre més precís en les seves fórmules teològiques en poesia». Aquest judici l’ha expressat el teòleg dominicà Jean-Pierre Jossua, un estudiós profund del sentit teològic que sol trobar-se en les grans obres literàries. Doncs bé, aquest V. Hugo és el de Booz endormi. Penso que el secret més significatiu i per tant interpretatiu del poema és clos en el v. 67: «Un frais parfum sortait des touffes d’asphodèle». D’unes tofes o mates d’asfòdels, de gamó, porrassa o cebollí amb paraules més populars, i albó com un sinònim entre les deu o dotze variants mediterrànies d’aquesta liliàcia. Flor que enamora: «Qui sap si l’aubó, aquell lliri blanc tan bonic com abundós i de tan bon auguri que diuen per allí que fa dir als pagesos ‘any d’aubons any de gabaions’, li posà a la ploma lo càntic», és a dir, a Ramon Llull un versicle del Libre de Amich e Amat, com ho veu Jacint Verdaguer. Diguem-ne alguna cosa puix aquesta planta amaga sorpreses botàniques que no ens faran cap nosa de saber-les. Al v. 67 hi ha el nom «asphodèle», ,asfòdel’. És el cultisme de ,gamó’ i de ,porrassa’ (,porrassí’) i ,albó’, (,aubó’), etc. Aquest etcètera té importància perquè som davant d’una madeixa de mots entrecreuats que exposo molt breument. En el món botànic trobem entre les liliàcies l’Asphodelus fistulosus i l’Asphodelus albus i també l’Allium pyrenaicum que no s’assembla pas als asfòdels; i encara un altre creuament de gènere, ara una planta umbel·lífera amb el nom ,api reial’, segurament Apium graveolens, ,api bord’. El cas és que tenim dues plantes per una banda i una per l’altra i nominades en català popular sense gaire exactitud i segons llocs diferents del territori com a ,gamó’ i ,porrassa’, peró també ,albó’ (són els tres mots més generals). Tanmateix i d’acord fins i tot amb els testimo- nis escrits antics, ,gamó’ és la paraula dominant referida a la mata, al conjunt de la planta, mentre que ,albó’ sol ésser restringida a la tija —així ja ho feia Plini— o porra (tot i que també ha passat a la planta en general). Una darrera observació: l’Asphodelus albus és conegut també com l’,albó de muntanya’. I una menudalla: sembla ser que en francès ,asphodèle’ és més aviat nom comú i aquí, en canvi, un cultisme.
[…]
Cercar la imatge de l’home real és trobar-la i assumir-la en el dolor del Mal absolut que escriví Kant. En la del Mal banalitzat que ens ha descobert Hannah Arendt. També en la tenaç, immoridora esperança en un demà d’alba transparent, amb les excepcions incloses. És la imatge de l’amor, si ja no la romàntica, sí l’agosarada que modifica la tradició. Fitem-la en el poema de Victor Hugo. Descobrim-la en la gosadia que gastà com a poeta en capgirar, ja ho hem remarcat, el sentit tradicional, el tòpic literari dels asfòdels. Era un vegetal simbòlic del món dels morts i ell el planta olorós en la nit de l’amor. Booz no sabia res d’una dona als seus peus, ella desconeixia els designis divins, però a l’aire fresc de la nit de Galgala surava la flaire dels asfòdels. I el vers immediat confirma el capgirament de la significació donada a aquesta herbàcia de flors blanques o rosades: «l’ombre était nuptiale, auguste et solennelle». Però ens diu més amb el seu poema. Considerem que es troba en el segon bloc de vuit de la Légende des siècles, el qual ve a ser una primera visió històrica que va d’Eva a Jesús. El nostre n’és el sisè. Tanmateix prescindeixo de llegir-lo entre els altres per fixar-me més en uns mots centrals del prefaci a tot el llibre. Hi escriu Hugo el seu propòsit: «faire apparaître dans une sorte de miroir sombre et claire […] cette grande figure une et multiple, lugubre et rayonnante, fatale et sacré, l’Homme». Booz endormi reflecteix, de l’Home, la figura «rayonnante et sacré».
[…]
Joan Requesens i Piquer
BOOZ, NOEMÍ, RUT
Poemes i comentaris
Manresa, 2021
Edició de Maria Toldrà [Publicat a mariatoldra.com]
.
Victor Hugo lisant devant un mur de pierre, 1853
Fotografia d’Auguste Vacquerie (1819-1895)
Musée d’Orsay, París.
ALTRES TRADUCCIONS AL CATALÀ
[…]
Booz no havia vist la dona qui era allà,
Ruth no sabia allò que d’ella Déu volia;
un frescorós perfum dels asfodels sortia;
els hàlits de la nit besaven Galgalà.
[…]Miquel Ferrà (1910)
Text complet a: patrimoniliterari.cat
[…]
Ruth no sabé per què l’hauria duita allà
Déu, ni Booz sabé que al peu tengués cap dona:
les motes d’asfodel feien olor més bona
que llangorosament flotava a Galgalà.
[…]Llorenç Riber
A sol ixent (1912)
[…]
Booz poc que sentia una dona a tocar,
i Rut poc que sabia què volia Déu d’ella.
Portant perfum d’asfòdels, per prats de llicorella,
l’alè nocturn del vent flotava a Galgalà.
[…]Carles Torner
Text complet a: La núvia d’Europa
[…]
Booz res no sabia d’una dona allà amb gala,
i Rut res no sabia què Déu volia d’ella;
un fresc perfum d’asfòdels eixia en carrandella,
els hàlits de la nit suraven per Galgala.
[…]Joan Requesens i Piquer
Text complet a: mariatoldra.com (pàg. 18)
ASFÒDELS.02 – …com pensatiu asfòdel navegues per un cel d’esperança… – JOAN PERUCHO
ÉS PER AIXÒ QUE ESTIMO
Marbre o lluna glaçada,
errívola,
com pensatiu asfòdel navegues per un cel d’esperança
mentre tes mans ignoren les macilentes febres,
els horrors de la mort sobre el fang
o la injúria envilida
que sota encoratjadores paraules
adrecen els homes a llurs amants secretes.Jo voldria estimar-te
com el delicat insecte estima la petita memòria d’una flor
o com la terra estima el núvol,
tombat serenament a una harmoniosa presència
que perduri en la llum del teu cos
tan esvelt i tan jove.Però somni que atansa el somni,
vida que alena vida
no perdona una boca, una inútil tortura;
no perdona un amor que arrela com un arbre
furiosament alçat damunt d’un ventre
o una terra materna.És per això que estimo
aquesta vella cançó que agonitza.
Joan Perucho
É POR ISSO QUE ESTIMO
Mármore ou lua gelada,
errante,
como pensativo asfódelo navegas por um céu de esperança
enquanto tuas mãos ignoram as macilentas febres,
os horrores da morte sobe o lodo
ou a injúria vil
que sob encorajadoras palavras
dirigem os homens a suas amantes secretas.Desejaria estimar-te
como o delicado inseto estima a pequena memória de uma flor
ou como a terra estima a nuvem
prostrado serenamente ante uma harmoniosa presença
que perdura na luz de teu corpo
tão esbelto e jovem.Porém o sonho que aproxima sonho,
vida que alenta vida
não perdoa uma boca, uma inútil tortura;
não perdoa um amor que se enraíza como árvore
alçada furiosamente por cima de um ventre
ou de uma terra materna.É por isso que estimo
esta canção que ora agoniza.
Traducció de João Cabrao de Melo Neto
Quinze poetas catalães (1949)
L’any 1949 va aparèixer a la Revista brasileira de poesía una antologia bilingüe amb el títol “Quinze poetas catalães”, que recollia mostres de la producció poètica més rabiosament actual d’aquell moment en llengua catalana, d’autors com Marià Manent, Rosa Leveroni, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Josep Palau i Fabre o Jordi Sarsanedas, per esmentar alguns dels noms més destacats. L’autor d’aquesta antologia –tant pel que fa a la tria com a les versions portugueses– no era altre que el gran poeta brasiler João Cabral de Melo Neto, que l’any 1947 havia arribat a Barcelona per ocupar el càrrec de vicecònsol del Brasil i molt aviat havia entrat en contacte amb els reductes literaris i artístics catalans resistents, i molt especialment amb el grup que publicava la revista avantguardista Dau al Set, amb Joan Brossa i Antoni Tàpies al capdavant. Aquella antologia, amb una intenció clarament reivindicativa d’una literatura i una cultura perseguides per la dictadura de Franco, va inaugurar de fet la recepció de la literatura catalana al Brasil.
Ramon Farrés
‘Quinze poetas catalães’: L’antologia de João Cabral de Melo que va donar a conèixer la literatura catalana al Brasil
A: Els catalans i Llatinoamèrica (s. XIX i XX). Viatges, exilis i teories
Joan Perucho
Obra poètica completa
Els llibres del mirador
Editorial Bruguera.
Barcelona, 1984
ISBN: 8410018021744
.
.
..
Els catalans i Llatinoamèrica (s. XIX i XX). Viatges, exilis i teories
Corinna Albert (coord.), Roger Friedlein (coord.), Imma Martí Esteve (coord.)
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2017
Textos i Estudis de Cultura Catalana, 217
ISBN: 978-84-9883-925-8
ASFÒDELS.01 – Els Asfòdels algueresos de Rafael Caria
.
Els asfòdels
Els asfòdels
han florit
altra vegada
i ningú
no s’ha adonat
que han nascut
amb la mort
de les estrelles.
Mira’ls
en eix moment
de màgic silenci:
es tremolen d’amor
sota un sostre
de finíssimes gotes
de pluja
i encara no ha vingut
la primavera.
Esta nit
hem robat la lluna
als asfòdels
i hem tremolat
d’amor
sota la pluja.Rafael Caria
Els asfòdels.
.
La cambra
Silenci rosat
de carnals capvespres
i tènue claror
nocturna.
Contemplo de ma cambra
la callada mort
del dia
i tu ets en contrallum
a la finestra:
actual dibuix
d’asfòdel
en tota sa nuesa.Rafael Caria
Asfòdels.
.
Miratge de la tarda
[…]
En el miratge de la tarda
La plenitud del dia i el melangiós
desgotar del temps. Les hores
han caigut inexorables en partícules
de sal i arena fina pels nostres
cossos esdevinguts clepsidra.
Sobre el mirall de l’aigua no
deixarà rastres la joia dels asfòdels
ni el record dels nostres passos.Rafael Caria
Asfòdels.
Els asfòdels, que donen títol al recull, obren amb la poesia proemial, i els trobem als set textos de la primera secció, encapçalada amb el nom d’aquesta flor.
L’illa de Sardenya és, indubtablement, “terra d’asfòdels” també per iconografia literària, a partir de Grazia Deledda.
Recordo també, però, que per a la cultura clàssica el prat dels asfòdels s’identificava amb el món liminar entre el tàrtar, l’infern dels pagans, i els Camps Elisis, llur paradís.
[…]
Quasi impulsat per una “màgica” intuïció, també la Sardenya de Caria, la seva Alguer cantada en aquests versos, és una mena de territori límbic, obert a la mar, al viatge, però, tanmateix, sempre arrelat a una illa que no canvia.
[…]
La blanca flor de l’asfòdel evoca la forma geomètrica d’un estel: cel i terra sempre junts en un territori liminar, el de la ciutat sobre el mar, l’Alguer que esdevé també la cambra del poeta, no casualment emmarcada pel contrallum de la finestra. Una zona, doncs, encara de llindar, entre un fora i un dins, en un temps, aquest mateix, indesxifrable i terminal com és el crepuscle, que ja no és dia ni encara nit. […]
[…]
Neria de Giovanni
Nota crítica
L’alguer, la ciutat liminar i d’asfòdels
La nova estació poètica de Rafael Caria.
Rafael Caria
Els Asfòdels i altres versos
Pròleg: August Bover I Font
Nota crítica: Neria de Giovanni
Editrice Democratica Sarda
Sàsser (Sardenya), 1992
La nissaga dels Kennedy i la de Príam. Vicenç Pagès Jordà
.
.
8. En el Palau de Troia
[…] Si la Casa Blanca era Camelot, el complex de Hyannis Port, a la costa de Massachussets, on la família Kennedy tenia la residència, era Troia, el palau assetjat per la mort. Tot i que passaven l’hivern al Palm Beach i feien parèntesis a Nova York i Europa, Hyannis Port era la seu familiar des de principis de la dècada dels quaranta. […]
Charles Dickens i Winston Churchill ressonen al principi de Times to remember, l’autobiografia de la matriarca: «He vist les pitjors hores, i també les millors». Si fa no fa és el que diu Pearl S. Buck a The Kennedy women, i que també podríem aplicar a les divinitats grecollatines: «A la família Kennedy el patiment és més intens perquè els assoliments són extraordinaris». Ens interessa la seva història perquè tot hi és extrem: l’ambició i la caiguda, l’atracció i el rebuig, Eros i Psique, Ulisses i Ícar, Zeus i Tànatos.
Mentre reviso aquest llibre es llegeix arreu del món L’imperi del dolor, de Patrick Radden Keefe, que explica la història de la família Sackler, vinculada a la indústria farmacèutica. […] No puc evitar veure aquesta dinastia farmacèutica com una còpia deslluïda dels Kennedy.
Només conec una família que s’hi pugui comparar: la de Príam, el poderós rei de Troia (a Yo maté a Kennedy, Vázquez Montalbán sosté que una branca de la família va participar en la defensa de la ciutat). Com Joe, Príam va tenir una colla de fills que, si bé semblaven destinats a un futur prometedor, mostraven una acusada tendència a morir abans que els pares. Els més coneguts són els germans grans, Hèctor i Paris, traspassats de manera sagnant en plena joventut. Les germanes no tenen papers gaire rellevants, excepte Cassandra, que va néixer amb el do de la profecia, tot i que ningú no li feia cas: era una dona poc valorada, com les Kennedy. Jackie podria ser l’equivalent d’Elena, la jove que no es va acabar d’adaptar a la família.
L’esposa de Príam, Hècabe, es manté en un segon pla, però té un caràcter fort que es fa evident des del moment en que queda vídua i enterra la descendència. És el precedent de Rose Kennedy, la matriarca que va preparar els fills per als destins més elevats i que en va perdre la meitat abans de morir. […].
Vicenç Pagès Jordà
Kennedyana
La dinastia que va crear la trama perfecta
.
“Ulysses”, d’Alfred, Lord Tennyson, poema insígnia dels Kennedy
[…]
The lights begin to twinkle from the rocks:
The long day wanes: the slow moon climbs: the deep
Moans round with many voices. Come, my friends,
‘T is not too late to seek a newer world.
[…]
Tho’ much is taken, much abides; and tho’
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven, that which we are, we are;
One equal temper of heroic hearts,
Made weak by time and fate, but strong in will
To strive, to seek, to find, and not to yield.
[…]
Vicenç Pagès Jordà
Kennedyana
La dinastia que va crear la trama perfecta
Folch & Folch Editors
Barcelona, novembre de 2022
ISBN: 9788419563026
Ulisses, a l’ombra de les noies sense flor
ULISES
EN su regreso
primero cayó Ulises
en los deslices
de una doncella
llena de caracolas y complejos
amarla era adivinarla
el tiempo de retorno
fue una nube
presente pero blanda
después cayó
en una mujer honda
como un pozo con cieno
antiguo apenas removido
por periódicos ahogados
que iban de paso
la mujer honda devoraba
a inciertos padres de familia
que jamás
jamás volvieron a casa
pero Ulises
sabedor de su rumbo
literario
volvió a Ítaca y era Navidad
tras los cristales
la anciana Penélope
gozaba mansamente con el eunuco
Ulises
perdió la cabeza y la rajó cien veces
allá donde la afrenta y el verbo
se hicieran carne.
.
A la sombra de las muchachas sin flor
Manuel Vázquez Montalbán
Manuel Vázquez Montalbán
A la sombra de las muchachas sin flor
Editorial Laia
Barcelona, març de 1985
ISBN: 8472225798
De Troia a Ítaca 
